Que rebentin els actors - (c) May Zirkus

Que rebentin els actors

Tinc la sensació que no vaig veure Que rebentin els actors en les millors condicions posibles. No va ser cosa de l’espectacle, en absolut, va ser cosa meva. Després que es conegués la sentència del judici de La Manada, francament, no tenia el cos per a res més que no fos anar a cridar a la plaça de Sant Jaume (cosa que vaig fer), però el muntatge del Nacional acabava avui, jo sabia que no tindria cap altra oportunitat de veure’l i no me’l volia perdre, però tenia el cap i el cor a un altre lloc i reconec que vaig veure l’espectacle com si entre l’escenari i jo hi hagués un mur de metacrilat.

Dit això, Que rebentin els actors va recordar-me un espectacle de Javier Daulte que vaig veure fa una pila d’anys (molt abans del blog) que es deia 4-D òptic. Tant pel toc de ciència ficció a l’argument com pel to. Que rebentin els actors és un d’aquells espectacles on tot és gran, intens, desmesurat, focs artificials. Aquell teatre que associem amb Argentina on res no és subtil, perquè no pot ser-ho, però que, en el seu histrionisme funciona i funciona bé.

En aquest cas, tot plegat està el servei d’una història sobre la memòria. Els actors a que fa referència el títol són els actors de la història, aquells que l’han feta, i tot plegat (com explica el programa de mà) fa referència a una frase de l’expresident d’Uruguay José Mújica, que va dir que el problema de la fractura del país a causa de la dictadura acabaria quan rebentessin tots els implicats (hipòtesi que, vista des d’aquí i mirant el nostre país no sé si acaba de ser gaire encertada). L’obra ens presenta una noia que intenta refer la seva història familiar encara que per fer-ho hagi de portar literalment de l’altre barri tota la seva família morta per a fer un darrer dinar de Nadal. Malauradament, la realitat resultarà ser molt més complicada que el seu somni de conèixer “la veritat”.

En un espectacle, com he dit, ple d’acció, crits i moviment, destaquen un Bruna Cusí sempre a to, un Sergi Torrecilla que exerceix impecablement de narrador i una Imma Colomer que “a la chita callando” va robant escenes sense haver ni d’obrir la boca. L’escenari, comprimit dins d’una caixa, feia un estrany efecte cinematogràfic, com les pantalles de cinemascope, però contribuïa també a una sensació de claustrofòbia i ofec, com si tots els personatges estiguessin atrapats a la història.

Que rebentin els actors és un muntatge interessant, amb una hipòtesi no explorada sobre la memòria i una posada en escena ben diferent al que estem acostumats. Interessant.

 

Que rebentin els actors
Autoria: Gabriel Calderón, text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d’Ivry-Paris-France. Direcció: Gabriel Calderón. Traducció: Xavier Pujolràs. Intèrprets: Albert Ausellé, Imma Colomer, Francesc Ferrer, Lina Lambert, Bruna Cusí, Jordi Banacolocha i Sergi Torrecilla. Adaptació d’escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Carles Puntí. Ajudant de direcció: Xavier Pujolrás. Vestuari: Nidia Tusal i Marta Pell. Caracterització: Pablo Arcusa. Construcció d’escenografia: Totsafara  i Pro-escena. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Bitò Produccions. Amb la col·laboració de: INAE – Instituto Nacional de las Artes Escénicas i del Ministerio de Relaciones Exteriores del Uruguay.
Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers. Data: 26/04/2018. Fotografia: (c) May Zircus.

Deixa un comentari