Les olimpíades de Barcelona 92 va ser un dels punts d’inflexió més importants de la història recent de la nostra ciutat. Hi ha una Barcelona d’abans de les olimpíades i una de després, i fins i tot els que èrem nens o preadolescents a l’època tenim records d’aquella Barcelona d’abans que la tele i els polítics ens van vendre que estava “malament” que era caòtica, bruta, perillosa, que era una ciutat que calia posar guapa. Molta gent, potser fins i tot la majoria, vam comprar aquest discurs de millora i evolució, però potser ja va sent hora de projectar una mirada crítica i menys parcial sobre la cita olímpica i les conseqüències que va tenir sobre la nostra vida actual.
I això és el que fa el Col·lectiu Las Huecas, un grup format per dones que, paradoxalment, o potser no tant, no havien nascut en el moment de la cita olímpica. I dic que no és tan paradoxal perquè, malgrat que potser no van viure la ciutat d’abans dels Jocs, tampoc no van viure ni l’eufòria ni la infoxicació de l’època i no pateixen una síndrome d’Estocolm tan greu com la que podem sentir altres. I això sempre és bo.
Comença el muntatge amb un test de Course-Navette, una forma de tortura legal que es feia (desconec si encara es fa) en moltes aules de gimnàstica durant l’ensenyament obligatori. El test és una prova de resistència que consisteix en còrrer d’un punt A a un punt B al ritme que marca una botzina que accelera de manera constant. La Course-Navette és esgotadora per si mateixa i sobre l’escenari esdevé una boníssima metàfora de les conseqüències de la carrera de la ciutat per a organitzar les olimpíades (així com un bon escalfament per a l’exigència física que té el muntatge).
Projecte 92 és un híbrid que combina elements de teatre físic i performance sobre una base sòlida de teatre documental. Núria Corominas signa la dramatúrgia d’aquesta creació col·lectiva que sorgeix de la curiositat i la inquietud de saber si el que estem vivint ara és una conseqüència directa del que va ser Barcelona 92. Si va ser aleshores quan es van plantar les llavors dels problemes d’habitatge, convivència, turisme i més als que ens enfrontem nosaltres. Així, veiem un espectacle molt documentat però que, a diferència del teatre documental més ortodoxe, que acostuma a presentar només les dades i deixar que sigui l’espectador qui lligui caps, presenta una tesi pròpia sobre els fets basada en les dades disponibles.
I tot això amb una posada en escena que reivindica el punk com a actitut vital i el cabreig com a resposta vàlida. Res no és amable, ni bonic, ni educat a Projecte 92. I està bé que sigui així perquè és en aquesta antiestètica on rau una part important de la tesi de la peça, que qüestiona precisament aquest posar-se guapa de Barcelona com a quelcom positiu.
Projecte 92 és un muntatge potent, interessant, dessassossegant, intel·ligent, lleig, brut, sorprenent i, de vegades, sorollós. Una mostra de teatre de no ficció feta des de les entranyes amb un llenguatge complex carregat d’inputs, imatges i idees polítiques. I, a sobre, t’ho passes bé veient-lo.