Gala Assajar és de covards 2018 - (c) Aitor Rodero

[Pausa]

Tenir un blog és una feinada.

Tenir aquest blog en concret és una feinada.

Anar al teatre dues, tres, quatre, més vegades per setmana, metabolitzar el que veus dalt de l’escenari i escriure un text no gaire llarg, no gaire espès, potser una mica interessant sobre el que has vist. Relacionar-ho amb altres espectacles, amb la vida, amb l’actualitat. Ser punyent quan cal, benèvola quan toca, intentar trobar tots els matisos, ser una mica intel·ligent sense caure en la pedanteria. Una puta feinada, creieu-me. I tot això sense mencionar la part en la que demanes entrades, busques imatges per il·lustrar els textos i anuncies a totes les xarxes socials que ja has actualitzat etiquetant a tothom i posant tots els #hashtags. 

És una puta feinada que faig molt de gust i sempre amb un somriure als llavis. Mai em sentireu queixar-me de Somnis de teatre perquè us asseguro que aquest blog només m’ha donat alegries.

Però Somnis de teatre també és quelcom que faig de franc. És una feinada que no em proporciona cap benefici econòmic (i mai no ho he pretés) i, per tant, quan la vida es torça és normal que sigui la primera peça que tremola.

En sis anys mai no havia fet una pausa d’aquest blog (tret de l’estiuenca), però enguany ho he hagut de fer.

Com molts ja sabreu, perquè ho vaig explicar a Twitter, la meva mare va morir el dia 21 de setembre després de molts anys de patir Alzheimer. Al principi, vaig pensar que, passada la sorpresa, em refaria ràpid, que tot era qüestió d’aguantar el cop i tirar endavant.

Em vaig equivocar.

Quan no estic al teatre, em guanyo la vida escrivint, traduint i corregint. Una feina per la qual cal tenir el cap clar. I us asseguro que la proximitat amb la mort no et deixa el cap clar. I que per molta voluntat que li posis és pràcticament impossible traduir dues línies seguides quan tens el cap a una altra banda. I quan ets autònoma, el calendari no perdona, les entregues s’acumulen i un bon dia t’adones que portes dies d’endarreriment amb tot i que has de fer alguna cosa.

I jo vaig decidir parar. Em vaig prendre el temps que li calia al meu cap per refer-se i vaig aprofitar tota la resta de moments per mantenir el negoci que em dona de menjar. Perquè era el que havia de fer.

Per això fa un mes que no actualitzo el blog i per això hi haura alguns espectacles que, tot i haver vist en aquest període d’impasse (perquè ja tenia les entrades o perquè els participants eren amics i coneguts a qui em venia de gust veure), no tindran ressenya. Perquè de vegades tots necessitem parar i simplificar la nostra vida fins als mínims.

Aquest blog i, sobretot, els que el llegiu sou molt importants per a mi i no us podeu imaginar com de greu m’ha sabut aquest temps de silenci. Per això he sentit que us ho havia d’explicar.

Gràcies per la paciència.

 

Fotografia: (c) Aitor Rodero – www.aitorrodero-fotografia.com

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada