Sacrifici - (c) Clàudia Serrahima

Sacrifici

Fa un parell d’anys vaig veure a La Seca Soliloquejar amb algú, l’anterior muntatge de la companyia El Eje (no estic segura si era el primer que feien), amb text i direcció de Roger Torns. Aleshores vaig dir “Soliloquejar amb algú és original, fresca i està carregada de talent, tant en les interpretacions com en la dramatúrgia”. Malauradament no puc ser tan entusiasta amb la seva nova obra, Sacrifici. (més…)

La conquista de lo inútil - L'alakran

La conquista de lo inútil

Hay veces en que sencillamente leyendo la sinopsis de un espectáculo, te enamoras de él. Eso me sucedió a mí con La conquista de lo inútil. Juzguen ustedes mismos: “¿Por qué alguien se sumerge a 122 metros de profundidad solo para conseguir un récord de apnea? ¿Qué empuja nuestras acciones más triviales, aquellas que ninguna causa justifica y por las cuales hay que hacer esfuerzos sobrehumanos para obtener unos resultados ínfimos? El artista Oscar Gómez Mata hace subir a escena al entusiasta, es decir, al hombre o la mujer que cree en su capacidad de transformar a las personas y las cosas y que ha creído esencial… aquello que no lo es. ¡La conquista empieza aquí!”. ¿Es o no es para enamorarse? (més…)

Aüc. El so de les esquerdes - (c) Alfred Mauvé

Aüc. El so de les esquerdes

Aüc és un d’aquells espectacles que inevitablement et foten un cop a la boca de l’estòmac i et fan contenir la respiració en més d’una i de dues ocasions. Les Impuxibles i Carla Rovira s’han ajuntat sobre l’escenari per parlar-nos de violència sexual, un tema poc transitat, molt sovint silenciat i gens fàcil de mostrar. (més…)

Watching Peeping Tom

Watching Peeping Tom

Ni jo mateixa em puc creure que encara no hagués anat a veure Watching Peeping Tom. S’ha hagut de reposar per tercera vegada a Barcelona perquè jo pogués anar a la Sala Atrium a descobrir-la i, si us dic la veritat, no va tenir res a veure amb el que jo podia haver imaginat però crec que, precisament per això, em va semblar meravellosa. (més…)

Paraules encadenades -(c) Ivan Moreno

Paraules encadenades

Ja sabeu que normalment em nego a llegir un text abans de veure’l (prefereixo anar al teatre com més neta millor i, si cal o si vull, fer recerques i lectures a la sortida) però Paraules encadenades és una d’aquelles excepcions que confirmen la regla. Vaig llegir l’obra fa una pila d’anys (molt abans del blog, quan tot just començava a anar al teatre) perquè me n’havia parlat molta gent i tenia la sensació que no la veuria mai muntada. (més…)

Som una tribu (Assajar és de covards. La Gala. La crònica del dia després)

Cal tota una tribu per fer una obra de teatre. Aquesta veritat, que és òbvia com el sol, queda tot sovint oblidada en el món de les grans produccions, els noms a les marquesines dels teatres i el joc dels egos. Tot sovint els mitjans (i jo mateixa) redueixen un muntatge a un nom, el d’un dramaturg o un director i obliden que sense la tribu d’insensats que hi ha sobre i darrere l’escenari no és possible fer teatre. (més…)