If (l'últim desig) - (c) Jordi Larrea.

If (L’últim desig)

If (L’últim desig) és un d’aquells espectacles que em fan tornar una vegada i una altra a la Sala Atrium, aquella marca de la casa que es defineix per l’experimentació, el risc i l’originalitat sense renunciar a l’accessibilitat, sense fer bandera de l’elitisme. Muntatges que ens porten per camins poc transitats sense deixar-nos anar de la mà, que esdevenen un viatge sempre emocionant i evocador. (més…)

Adossats - (c) David Ruano

Adossats

Adossats és el típic exemple de comèdia costumista que intenta retratar l’estil de vida dels suburbis, entenent suburbis no en el sentit pejoratiu de zones desfavorides situades a l’extraradi de les grans ciutats, sinó aquestes zones (immortalitzades mil vegades a les sèries importades d’Estats Units) on viu la classe mitjana acomodada, fora de la gran ciutat, però ben a prop d’aquesta, en un fals contacte amb la natura i en vivendes clòniques i unifamiliars. (més…)

Llegir teatre: Ventura / Volem anar al Tibidabo

Ho he dit en més d’una ocasió aquí al blog i no me’n cansaré mai: editar teatre és imprescindible. I ho és perquè el teatre és un art efímer que neix i mor sobre l’escenari. L’única manera de recuperar-lo és a través dels textos editats i de les (poquíssimes) gravacions que se’n fan. Això, que pot semblar una frivolitat, no ho és en absolut. Els textos dramàtics serveixen per estudiar i per tenir visió de conjunt de períodes, autors o indrets, perquè els grups d’aficionats s’aventurin més enllà dels territoris coneguts i mil vegades transitats, per recuperar aquelles paraules que ens van commoure en un moment donat o per conformar-nos quan no hem pogut assistir a la representació d’un muntatge. No és poca cosa. (més…)

Soterrani còsmic

Cuando pienso que Soterrani còsmic fue la última obra que vi en 2017 y que hasta ahora no me he podido sentar a escribir sobre ella me da muchísima rabia. El motivo de todo no podría ser más prosaico. Llevo enferma desde fin de año. Primero fue un virus de garganta bastante molesto y después la madre de todas las gripes (los que la habéis sufrido sabéis perfectamente de qué hablo) que me ha tenido en la cama con fiebre durante ya ni sé cuántos días. Así las cosas, como os podéis imaginar, he aprovechado los pocos ratos de lucidez para trabajar en lo que me paga las facturas (la glamurosa vida del autónomo) y he tenido que ir postergando sine die la actualización del blog. Me siento como quien llega tarde a una fiesta, pero es lo que hay. Así que, no me enrollo más, feliz año nuevo y vamos al tema 😉

(més…)

Medusa - (c) Anna Miralles

Medusa

Quan, ja fa molts anys, vaig sortir de veure 2666, l’adaptació de la novela de Bolaño signada per Pablo Ley, vaig pensar que no tornaria a veure mai un espectacle amb un text que em fascinés de manera similar. De fet, després de 2666 he vist altres adaptacions i textos de Ley, i mai no m’havien acabat de fer el pes, però això va canviar ahir al vespre amb Medusa. (més…)

L'últim sopar - Atresbandes

L’últim sopar

Atresbandes és una d’aquelles companyies que se m’ha anat escapant. N’havia sentit a parlar diverses vegades, però sempre que m’arribava el boca orella, havien acabat funcions (jo l’anomeno la maledicció dels espectacles fugaços, aquelles joietes que s’enlairen sense promo i com a brindis al sol que, quan agafen velocitat per la recomanació informal, marxen del teatre perquè la programació està tancada de fa mesos i no es pot alterar). Per això aquesta vegada, quan vaig veure el seu nom a la programació de la Hiroshima em vaig prometre que no tornaria a passar. (més…)