Momentos estelares de la humanidad - Eléctrico 28 - © Martí E. Berenguer

Connexió Fira Tàrrega: Momentos estelares de la humanidad

Según Stefan Zweig, a lo largo de la historia han tenido lugar momentos estelares de la humanidad durante los cuales: “Así como en la punta de un pararrayos se concentra la electricidad de toda la atmósfera, en esos instantes y en el más corto espacio, se acumula una enorme abundancia de acontecimientos”. Estos momentos estelares son un punto de inflexión, algo memorable, y la compañía de teatro de calle Eléctrico 28 está dispuesta a crear uno desde cero, con la ayuda del público. (més…)

El mundo por montera - Rodrigo Cuevas - © Martí E. Berenguer

Connexió Fira Tàrrega: El mundo por montera

Reconozco que fui a ver este espectáculo casi bajo coacción. Tal y como explico en mi crónica, no lo tenía previsto (ni siquiera me sonaba) pero dos periodistas a los que respeto Mercè Rubià i Xavi Pardo insistieron en que no tenía sentido que me lo perdiera. Les hice caso, claro, y así vi el que fue, sin lugar a dudas, el espectáculo más comentado y recomendado de toda la Fira. Durante los cuatro días, el nombre de Rodrigo Cuevas pasó de boca en boca siempre seguido de elogios. Ahí es nada. (més…)

Pool (no water) - Íntims Produccions - © Martí E. Berenguer

Connexió Fira Tàrrega: Pool (no water)

Com més passen els anys més clar tinc que l’èxit fulgurant i inesperat és el regal més enverinat que pot rebre qualsevol. No només els artistes, qualsevol. Perquè, en el fons, ningú no sabem per què ens funcionen o no les coses que ens funcionen. Tenim intuïcions, idees i anàlisis a posteriori però, mentre ho estem fent anem a cegues. I, per això, quan quelcom resulta un èxit fulgurant, ens envaeix la por a no ser capaços de tornar a alinear els planetes i, de manera conscient o inconscient, acabem per intentar replicar l’èxit seguint el guió anterior. I aquest és l’error. (més…)

Fira Tàrrega 2017 – La crònica

Del 7 al 10 de setembre seré a Fira Tàrrega veient un gran número de muntatges i vivint l’esdeveniment per primera vegada. En aquesta entrada narraré l’experiència en forma de crònica durant aquests quatre dies i en les properes setmanes publicaré crítiques separades dels espectacles que consideri més interessants.

 

Dijous 7

Dues hores tres quarts, això és el que triga el tren de Renfe en recórrer la distància que separa Barcelona de Tàrrega. I només tres cops al dia. Com a pixapins sense cotxe ni carnet no puc dir que estigui satisfeta amb el servei que em proporcionen els ferrocarrils estatals, però tampoc no puc dir que estigui sorpresa. Com a mínim el tren ha sortit a l’hora i he pogut aprofitar per llegir/treballar una mica.

I després d’un trajecte on el paisatge urbà ha anat desapareixent poc a poc per donar pas a un entorn rural al qual (ho confesso) no estic acostumada, he baixat del tren, he comprès que ja no era a Kansas i que aquí l’aire és més fresc (i més net) i he anat cap a la Llotja a recollir la meva acreditació de premsa.

Amb ella al coll, començo el viatge. La meva primera Fira Tàrrega. (més…)

Claqué o no - Dara Teatre - (c) Roser Blanch

Claqué o no

Després d’un mes de vacances (en el meu cas, que sé per experiència que estiu no sempre n’és sinònim) i de desconnexió total i absoluta del món teatral (que, com deia la meva mare “una vez al año no hace daño”) ja hi tornem a ser. I, per arrencar la meva temporada, res millor que anar a veure el “darrer” espectacle de la temporada passada. I dic “darrer” perquè Claqué o no de la companyia Dara tanca el Cicló de la temporada 2016-17 al Tantarantana. (més…)

Assajar és de covards. La Gala 2017 #aedcLaGala

Un mes i un Grec sencer després, ha arribat el moment d’escriure la darrera crònica de la temporada, la que em fa més il·lusió signar, la que no podia deixar d’escriure. Després d’explicar-vos la tancada y les sensacions del dia (o més ben dit de la setmana i el mes) següent, no podia deixar d’explicar-vos com va anar la Gala en si, el motiu de tot plegat, l’estrena dels quatre espectacles inèdits creats en 48 hores de manera col·lectiva dins del Teatre Tantarantana. (més…)

Troyanas - (c) Sergio Parra

Troyanas

Empecemos por lo obvio, por lo que no tiene que ver con lo artístico del montaje pero que no por ello es menos importante, sobre todo cuando el público paga dinero por la entrada: Troyanas no era un buen espectáculo para el Teatre Grec de Barcelona. Y no lo era porque estaba pensado con iluminación lateral y precisaba de una enorme estructura para colgar los focos. Estructura que obstaculizaba la visión a la gente que estábamos en el lateral (que sí, que son las entradas más baratas, pero en ningún sitio decía antes de compralas que tenían visibilidad reducida, que es lo que hay que avisar cuando entre público y acción se interpone un gigantesco andamio) y focos laterales que, básicamente, cegaban a ese mismo sector del público. Ver a los actores de perfil o de espaldas a través de un andamio con una luz roja apuntándome a los ojos no es, desde luego, la mejor experiencia que recuerdo como espectadora, pero, quiero que eso quede claro, esta incomodidad no hizo ni mejor ni peor el espectáculo que vi. (més…)