Tot i que sembli mentida, encara no havia trepitjat l’Àtic 22, la cara més alternativa del Teatre Tantaranta. El seu laboratori de proves, la seva sala de jocs. Però no patiu. Divendres passat vaig corregir aquest error. Em va quedar clar que l’Àtic 22 és una d’aquelles sales petites i amb ànima que poden acabar enganxant. Prometo tornar-hi aviat.
L’espectacle que em va fer estrenar-me va ser Ombra i silenci. Un muntatge per a una sola actriu que, un cop més, no és un monòleg. Si miro els espectacles que he vist els darrers dies puc trobar-hi una constant: actors que interpreten més d’un paper en escena, que canvien de pell davant dels nostres ulls (i no per necessitats del guió, com passa de vegades quan alguns actors “doblen” papers, sinó per una decisió artística). Una casualitat d’allò més estranya que continua amb Ombra i silenci. Això sí, crec que de totes les transformacions que he vist, la de Núria Rocamora és una de les més radicals i arriscades.
Ombra i silenci parla de la vellesa i la mort. Una noia coneix en somnis la història de dos ancians, un home i una dona, que es troben en el moment més fràgil de la seva existència. El cos els falla i el final s’apropa. En aquest punt veurem la jove transformar-se en aquests dos ancians. Una transformació espectacular i molt treballada per a aconseguir sentir la història d’aquestes dues persones dels seus propis llavis. La feina de Núria Rocamora és finíssima i la seva interpretació, molt emotiva.
Ombra i silenci és un espectacle diferent i arriscat, exactament el que promet l’Àtic 22. Francament interessant.