Només un anunci - Sala Flyhard - (c) Roser Blanch.

Només un anunci

Francament, no m’ho esperava. Anar a la Flyhard i sortir-hi amb la sensació d’haver perdut el temps era quelcom que no entrava en els meus plans. I, tanmateix, aixó és el que em va passar l’altre dia. Ni fred, ni calor. Una història ben insulsa i previsible que només va servir per fer passar l’estona. Res més. Ni emoció, ni sorpresa, ni risc. Res a veure amb les meves experiències anteriors a la sala.

Només un anunci és molt menys del que promet. Se suposa que veurem una comèdia-thriller on el món de la publicitat hi té molt de pes (al cap i a la fi, l’acció té lloc durant un focus group). Però, en canvi, tot plegat es va desinflant a mida que passen els minuts i es va desenvolupant la trama. Només un anunci comença amb una estructura clàssica de personatges que porten la contrària al líder (l’encarregada de fer la investigació de mercat no aconsegueix convèncer ningú perquè segueixi les instruccions) i s’acaba convertint en una història suposadament tensa on un assassí els observa des de l’altra banda d’un mirall. La investigació de mercat és només una excusa per tenir-los tancats a una habitació, la història hauria funcionat igual amb un vaixell, un ascensor, una cabana al bosc o unes golfes, i el moment de l’assassí no fa, ni de lluny, la por que hauria de fer. Del final no en parlaré, però fa la sensació que a l’autor se li va acabar el paper (o la tinta, o les idees) i acaba allà a on pot sense pensar-s’ho massa. Txim-pom.

Els actors, per la seva part, aconsegueixen que, com a mínim, els 75 minuts passin agradablement, amb unes interpretacions interessants i creïbles malgrat el poc material sobre el que se sustenten. Al text, els personatges són totalment plans i arquetípics, buits, costa molt descobrir les seves motivacions o empatitzar amb allò que els està passant.

Només un anunci hauria resultat una comedieta solvent per passar la tarda si no hagués vingut avalada per la trajectòria de la sala Flyhard. Si alguna cosa tenien en comú fins ara tots els textos estrenats allà era el seu nivell de qualitat i la seva intenció, que sumava l’entreteniment amb les ganes d’emocionar i fer pensar. No vaig veure res de tot això aquesta vegada (que, no en va, era la primera després del canvi de direcció). Tant de bo només hagi estat una ensopegada.

 

Només un anunci – Autor: Alberto Ramos. Director: Carles Mallol. Repartiment: Marta Corral, Roger Cantos, Alícia Puertas i Joan Sureda. Sala: SALAFlyHard. Data: 10/02/14. Fotografia: (c) Roser Blanch.

Deixa un comentari