Malgrat no ser un text fàcil ni complaent, Huis Clos de Jean-Paul Sartre ha aconseguit estrenar-se en dues versions diferents a Barcelona en el termini d’un any (l’anterior va ser l’Huis Clos de la Sala Atrium). Penso que no és casualitat. En els temps que vivim, el seu missatge principal: “l’infern són els altres”, està més vigent que mai.
I és que en la proposta que ens presenta la directora Loredana Volpe ens trobem cara a cara amb el text (excel·lent traducció, per cert, de Gerard Guerra i Ribó), un text que atrapa, esgarrapa i remena. Un text cru amb un discurs incòmode sobre la maldat i la condició humana. Un text del que no ens podem evadir ni amagar.
Sobre un escenari estret i angoixant de parets translúcides, i amb una càmera de seguretat que no perd detall, la llum blanca i dura ens allunya de la imatge clàssica de l’infern i ens submergeix en un de més contemporani, més reconeixible. Oriol Casals, Aida Oset i Laura Pujolàs interpreten els tres protagonistes condemnats (o no) a passar junts, estimant-se i odiant-se, la resta de l’eternitat. Tots tres fan una feina intensa, continguda i de matisos en una posada en escena que fuig de la visceralitat animal i porta el conflicte a la vessant intel·lectual per esdevenir un joc malvat.
No exit no és, com deia, una proposta fàcil ni complaent, però, a canvi, ens regala una reflexió serena i interessantíssima sobre què és el mal. Una reflexió que ens posa un mirall al davant i ens convida a enfrontar-nos-hi. Molt recomanable.