Ahir vaig aventurar-me per primera vegada a una altra d’aquestes sales petites que, desafiant qualsevol lògica econòmica, han obert darrerament les portes a la nostra ciutat. La Sala Atrium és un d’aquests espais que m’agraden, petit i sense escenari, on els actors no tenen on amagar-se i les emocions es transmeten sense obstacles. Estaré atenta a la seva programació perquè el teatre ho mereix.
L’obra que vaig veure (per recomanació de la Marisol López) és d’aquells textos que t’agafen per dins i no et deixen anar fins al final. Un monòleg intens, d’una hora de duració, que et fa contenir l’alè per moments. No puc parlar de l’argument sense desvelar massa, però direm que la protagonista és una nena amb alguna mena de retard mental, que ens explica la seva història des del seu punt de vista.
Amb aquest punt de partida, l’Aina Calpe desplega totes les seves armes interpretatives per donar vida a aquesta nena. Si la perfecció dalt d’un escenari existeix, deu estar molt a prop del que fa ella amb aquest text. Les seves transicions emocionals, el seu moviment, la seva dicció, tot, absolutament tot ens demostra que viu i respira el seu personatge i que, tot i la dificultat evident del text, se l’ha fet seu.
El text, obra d’Albert Pijuan, també mereix comentari a part. Amb un lèxic i una sintaxi reduïts i estranyats, amb repeticions, digresions en espiral i circumloquis, genera una història que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar. El text té un ritme i una musicalitat que resulten hipnotitzants. El vaig gaudir moltíssim.
Ahir, a més, vam tenir la oportunitat de participar en un breu col·loqui amb actriu i director un cop acabada la funció. Allà vam saber una mica més del procés de creació i d’assajos i també d’altres temes relacionats amb el muntatge. Va ser molt interessant.
Resumint, Nix tu, Simona és un muntatge que no pot comparar-se a res del que es pot trobar ara mateix a la cartellera, i només per això ja valdria la pena veure’l però, a més a més, té un nivell de dramatúrgia i interpretació tan alts, emociona i conmou tant, que seria un llàstima perdre-se’l.