El meu negoci es diu Gwenda - Cia Pomodoro

Microteatre: El meu negoci es diu Gwenda

Tot i que no ho vaig reflectir aquí al blog, vaig anar a Microteatre Barcelona poc després de la seva inauguració. Confesso que aleshores no em va acabar de fer el pes. Vaig trobar que les sales eren exageradament petites (suposo que estic acostumada als espais amplis i originals del Festival Píndoles) i el bar no em va fer gaire el pes.

Malgrat això, divendres passat vaig tornar-hi, però tenia un bon motiu. La Rosa Molina, bona amiga i dramaturga incipient, estrenava el seu primer text a aquest espai. Val a dir que vaig trobar un Microteatre diferent, més acollidor, menys sorollós i on es pot sopar molt bé, es nota que el rodatge ha ajudat a millorar els detalls. Pel que fa a les sales, segueixen sent petites, però s’agraeix, i molt, l’aire acondicionat.

El meu negoci es diu Gwenda s’engloba en el cicle de juliol #porlasbirras i s’ambienta en un típic bar de barri que ha estat envaït pels turistes on tres amics es lamenten de la impossibilitat de trobar taula.

Com acostuma  a passar amb el microteatre, no puc explicar gaire més sense esguerrar l’obra, però sí us puc dir que El meu negoci es diu Gwenda és una comèdia divertida amb un bon repartiment i ideal per passar una bona estona. Si teniu pensat anar a Microteatre aquest mes, us la recomano.

 

El meu negoci es diu Gwenda

Autora: Rosa Molina. Direcció: Rosa Molina. Repartiment: Rosa Molina, Rubén Pérez, César Rojas i Josep de Font.

Sala: Microteatre Barcelona. Data: 08/07/2016.

2 thoughts on “Microteatre: El meu negoci es diu Gwenda

  1. Que trist que valoris el microteatre solament per l’aire acondicionat i perquè l’obra sigui de la teva amiga…

    Fem crítica de veritat si us plau… Per què això no és crítica, és de dubtosa credibilitat! Volem crítics de debò!

    1. Benvolgut Crític, Crític (preferiria dir-te pel nom, però no tinc el gust de saber-lo),

      Si observes la categoria de l’entrada veuràs que és una crònica/opinió (ho trobaràs a la part inferior, al costat dels tags) de fet, penso que és molt difícil fer crítica “de veritat” (sigui el que sigui això) amb peces de 15 minuts que es fan en condicions sovint precàries o no del tot òptimes. O, com a mínim, fer-ho sense explicar de dalt a baix l’argument de manera que la gent ja no hagi d’anar a veure-la.

      D’altra banda, sí, l’autora és amiga meva i he pensat que el més honest era explicitar-ho.

      Gràcies per visitar el blog i comentar.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.