Mequinensa és un viatge a un indret on els somnis i la realitat es confonen en un joc deliciós.
Comencem a un autobús de línia que ens portarà des de Lleida a Mequinensa (tot i que el rètol diu que va a Fraga, però no hem de fer-li cas, el distingirem per l’accent del conductor). Anem acompanyats de Mallol Fontcalda, llicenciat en dret a Barcelona i secretari del jutjat de Mequinensa. A través dels seus ulls d’estranger viurem la seva (i la nostra) transformació. Coneixerem els habitants d’un poble que viu entre dos rius, l’Ebre i el Segre, treballa a les mines i parla en català tot i estar a l’Aragó. Uns habitants que encara no saben (igual que no sabem nosaltres) que el seu poble quedarà sota les aigues ben aviat, quan aquests forasters de la Enher acabin de construir les dues preses que tot just acaben de començar.
L’obra té moltes virtuts, la primordial el text. Un text que és viu, que respira, amb personatges que arribes a estimar i situacions quotidianes que, tot d’una, es converteixen en úniques tot gràcies a la perícia del narrador. Mequinensa és un personatge més. Un entorn tan màgic que fins i tot els morts hi tornen com esperits per a seguir gaudint de l’ambient del cafè del Moll. Si Jesús Moncada va crear-ho tot, en Marc Rosich ha tingut el millor gust a l’hora de convertir-ho en text dramàtic. A més, per mi, l’obra és totalment adient als temps que corren ja que ens parla d’un poble que lluita i no es rendeix quan els de dalt (polítics i empreses) volen destruir el seu entorn i les seves vides.
El muntatge és impecable. Amb una escenografia que imita les pàgines d’un llibre sobre les quals passegen els personatges, recrea tots els espais necessaris per desenvolupar la història. Sense estridències, sense grans complicacions escèniques ni tècniques, però sí amb molta fe en què l’espectador no és imbècil, acabes respirant l’aroma de l’aigua dels rius que baixen. La direcció, excel·lent. Amb el ritme melindrós que el propi text conté, deixa passar les escenes sense foscos innecessaris ni talls bruscos. Les històries s’encadenen mentre passa el temps. Més de dotze anys en total.
Els actors també ho fan tot perquè el conjunt funcioni. Deixant de banda el més comentat, la utilització d’un català no estàndard, no central (al·leluia!), els seus personatges viuen. Cal dir que el càsting està ben triat, tothom té un paper que pot fer i que li escau i, així, tot funciona com la seda.
Quan passen les gairebé dues hores, tens la sensació d’haver anat de vacances, d’haver passat una temporada a un poble, lluny del soroll i l’estrés de la ciutat, i desitges poder tonar a Mequinensa en una altra ocasió per acabar de conèixer els seus secrets.
Mequinensa – Dramatúrgia: Marc Rosich a partir de l’obra de Jesús Moncada. Direcció: Xicu Masó. Repartiment: Carles Martínez, Miquel Gòrriz, Joan Anguera, Eduard Muntada, Xicu Masó, Annabel Castan, Míriam Alamany, Belén Alonso i Maria Ibars. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala petita. Data: 14/06/12. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.