Marry me a little - Teatre Lliure - (c) may-zircus.

Marry me a little

Això que diré ara és arriscat, pot comportar-me conseqüències nefastes, però ho he de dir: no m’acaba d’agradar Sondheim. Apa, ja està fet. (Ara tots aquells a qui no els agraden els musicals fan cara d’estranyats i es pregunten on és el problema. En canvi, a molts fans del gènere els han sortit els ulls d’òrbita.)

Però, és veritat, Sondheim no m’acaba de fer el pes. I que consti que ho he intentat. He vist uns quants dels seus musicals i n’he escoltat uns altres. No tots, obviament (—És clar, el que passa és que no has escoltat… —diuen els fans del compositor). Com a dada extra, diré que de tot el que li conec, em quedo amb Assassins. Però, en general, el trobo avorrit. A més, les seves composicions, destinades als cantants més experts i preciosistes, tenen dos perills: que caiguin en mans de cantants inexperts o que la necessitat de trobar cantants formidables obligui a tenir intèrprets molt monolítics, amb poques habilitats per a l’interpretació o el ball.

Tot aquest preàmbul per dir que Marry Me a Little no em va convèncer. I no només perquè pensi que fer un musical amb els descarts d’altres muntatges, sense argument ni unitat de cap mena, més enllà de l’autor, sigui un pèl agosarat. Sinó perquè, en contra del que he llegit de manera gairebé unànime, vaig trobar que els intèrprets no estaven a l’alçada. I no em refereixo a la seva qualitat vocal. Crec que aquest Marry Me a Little hauria funcionat bé com a recital, però la posada en escena em va resultar fluixa. Els cantants no destacaven per les seves habilitats en l’interpretació, i la direcció (que semblava voler amagar el fet que les cançons no tenen relació ni progressió dramàtica) em va resultar molt caòtica. Vaig gaudir d’algunes cançons en concret, però no gaire més.

No és la primera vegada que sento alabances unànimes vers un musical que s’estrena a Barcelona, vaig a veure’l i en surto decebuda. Crec que la sequera continuada de musicals a la nostra ciutat ha provocat que tots aquells que hi arriben siguin rebuts amb entusiasme desbocat per por que els programadors tornin al mantra anterior: “és que els musicals a Barcelona no funcionen”. A mi m’encanten els musicals, però crec que és un gènere complicat, que demana, sobretot, intèrprets molt versàtils i directors molt creatius. No necessàriament grans muntatges ni inversions, però sí unes aptituds molt concretes. Dedicar el mateix nivell de lloances a tots els musicals que aterren a la cartellera, només pel fet de ser-ho, no crec que contribueixi a la bona salut del gènere ni a l’atracció de nous públics. Per part meva, jo no deixaré d’arriscar-me perquè, per sort, entre tot el que s’estrena cada any sempre trobo muntatges que mereixen totes les lloances (i més).

 

Marry Me a Little – Autor: Stephen Sondheim. Dramatúrgia: Craig Lucas i Norman Rene. Director: Toni Martín. Traductora: Roser Batalla. Direcció musical: Xavier Torras. Repartiment: Mone Teruel i Toni Viñals. Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 18/12/13. Fotografia: (c) may-zircus.

Deixa un comentari