Existeix cert prejudici contra la comèdia. M’explico. Ningú no dirà mai en veu alta que les comèdies no tenen valor o que no són una forma d’art, però, a la pràctica, s’espera de nosaltres que els nostres referents culturals siguin textos i obres serioses, profundes, amb cert fons; de les que fan pensar amb el front arrugat i l’expressió ben continguda. Està ben vist que un drama et remogui per dins i et canviï la vida, però en canvi la comèdia es considera quelcom menor. Per això acostuma a ser difícil que una comèdia rebi la mateixa atenció que un drama, o la mateixa intensitat d’elogis.
Però Losers se’ls mereix tots, perquè compleix amb tots els requisits necessaris per fer d’un muntatge una experiència memorable. I que, al final, són “només” tres coses: un bon text, una bona interpretació i una bona posada en escena.
Comencem pel text. La mateixa Marta Buchaca que ens va emocionar amb Litus ens fa plorar de riure amb Losers. El text funciona a tots els nivells. Té un ritme fantàstic, uns personatges ben definits i gags antològics (jo encara ric sola cada cop que recordo els iaios que van a l’Ikea… ). És tot un plaer sentir el text de Losers perquè està escrit amb naturalitat, les situacions flueixen i les escenes es van construint a poc a poc. L’autora va deixant anar detalls a cada frase que enriqueixen el conjunt i fan que els personatges cobrin vida davant dels nostres ulls.
Però és clar, ni el millor personatge sobre el paper pot arribar al públic sense l’actor adient. En aquest cas trobem un Jordi Díaz que resulta entendridor en el seu paper d’homenot no gaire llest, però molt estimable, a qui la vida no li acaba d’anar com es podria esperar d’algú de la seva edat. Però qui definitivament brilla amb llum pròpia és l’Alba Florejachs. La seva interpretació és per emmarcar-la. La seva energia, el seu equilibri, la seva capacitat per controlar el gag sense caure en la farsa, sense abandonar-se en cap moment al camí fàcil, la seva forma de repartir joc i fer crèixer les escenes, aquella escena final… L’Alba és una còmica com feia temps que no en veia una dalt d’un escenari. Emociona i fa riure a parts iguals. Abans d’acabar el seu primer monòleg ja m’havia guanyat.
I per acabar de fer quallar el pastís, tenim una posada en escena àgil i molt propera. I també, per què no dir-ho, una de les escenografies més originals que he vist darrerament. Bocabadada em va deixar el pas de la primera a la segona part. Tota una lliçò de com marcar una elipsi i canviar una escenografia sense recòrrer a fer foscos.
No crec que la Sandra i el Manel (els protagonistes) siguin uns losers. Són humans, com tu i com jo, humans amb virtuts i defectes, amb manies, problemes, sorpreses i cops amagats. Amb inseguretats i somnis, ídols i debilitats. Per això és tan fàcil estimar-los, entendre’ls i riure amb ells. Perquè en el fons estem rient de nosaltres. I per això Losers és tan bona, perquè fa que sembli fàcil una cosa que és d’allò més difícil. No us la perdeu.