L'omissió de la família Coleman - Teatre Romea - (C) Felipe Mena

L’omissió de la família Coleman

Mai abans de dilluns passat no havia vist cap versió de L’omissió de la família Coleman, malgrat que aquesta no era la primera vegada que el text de Tolcachir es feia a Barcelona. Sí que és, però, la primera vegada que es fa en català (en una excel·lent versió de Jordi Galceran), amb el que això suposa per a una obra de teatre amb ADN argentí, però, com ja he dit, jo mai no l’he vist en castellà, així que no podré comparar.

Però sí que puc dir que la vaig gaudir moltíssim.

La família és una font inesgotable de comèdia i drama. És aquell entorn humà del qual no podem fugir, aquell conjunt de persones amb les que, en general, et veus obligat a conviure tota la vida, que fins i tot quan no hi són, la seva ombra s’estén sobre teu. I és precisament això, aquest lligam indestructible, el centre del text de Tolcachir, un text que explora les obligacions familiars i la xarxa de mecàniques i rutines que s’estableixen en una casa qualsevol.

Bé, potser no tan qualsevol. A la casa de la família Coleman hi viuen tres generacions desestructurades: una àvia soltera, una mare soltera i tres dels seus fills de tres pares diferents. La casa la visita una quarta filla, d’un dels tres pares anteriors, que, a la seva vegada, té un marit, dos nans (nens!), un xofer i, potser, un amant. Amb aquests ingredients, el text de Tolcachir no crea una gran trama, sinó més aviat una fotografia, el retrat cru d’un conjunt d’èssers que es relacionen de maneres que costaria qualificar com a sanes, una família que està a punt de fer aigües.

En un escenari totalment despullat presidit per un sofà que hom podria creure que es va recollir al carrer al costat d’un contenidor, un repartiment format per Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran dona vida a aquests singulars personatges. Un repartiment esplèndid que fa una feina complicada i que demana molta precisió ja que la velocitat de les accions, el text picat i la complicitat que han de mostrar en tot moment fa que no es puguin relaxar. D’altra banda, el fet d’haver de treballar un text d’aquestes característiques a un teatre com el Romea, on l’energia del que passa a l’escenari ha d’arribar a un segon anfiteatre, afegeix encara més mèrit a tot el que passa en escena. Jo, si em feu triar, he de confessar que la Vanesa Segura m’enamora sempre i, en aquest cas, en el paper que potser podria considerar-se el més desagraït, vaig empatitzar amb ella des del minut zero i que la Francesca Piñon sempre sempre em convenç.

L’omissió de la família Coleman és teatre costumista d’aquell que o bé et reconcilia amb la vida (si descobreixes que els teus drames familiars tampoc no són per tant) o et provoca una gran catarsi i, pel camí, et fa gaudir d’aquella cosa que fan els actors quan ho fan bé amb aquells textos que no pots parar d’escoltar ni que vulguis. Teatre del bo.

 

La omissió de la família Coleman

Autor: Claudio Tolcachir. Traducció: Jordi Galceran. Direcció: Claudio Tolcachir. Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran. Il·luminació: Albert Faura (AAI). Mobiliari i utilleria: Joana Martí. So: Carles Puntí. Vestuari: Nídia Tusal. Fotografia: Felipe Mena. Cap tècnic: Joan Segura. Tècnic de llums: Joel Peroy. Regidoria:Anna Pey. Ajudant de direcció: Estel Solé. Direcció de producció: Josep Domènech. Ajudant de direcció de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Carmen Àlvarez. Premsa: Bitò / Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Comunicació i màrqueting: Bitò / Publispec. Distribució: Bitò. Una producció de Temporada Alta en coproducció amb Timbre 4.

Sala: Teatre Romea. Data: 29/10/2018. Fotografia: (c)Felipe Mena.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada