Llibertat!

Porto un endarreriment més que notable quant a freqüència i actualitat de les entrades. Fa vora un mes que vaig anar a veure Llibertat! La meva única excusa, si és que en cal, és que l’inici d’estiu ha arribat carregat d’activitats que m’han mantingut ben allunyada del teclat de l’ordinador. Però bé, la bona notícia és que no m’he mort i que, tot i el retard, volia parlar d’aquest espectacle.

Hi ha textos que duren el que duren en cartell. Que neixen amb data de caducitat perquè són esclaus d’un temps i d’una situació que els farà incomprensibles amb el pas del temps. N’hi ha d’altres que mai no passen de moda perquè contenen en la seva essència les preguntes o els dilemes més estructurals de l’ànima humana, i es segueixen representant segles després de la seva creació. Després hi ha una tercera categoria que penso que és on podem encabir aquest text de Rusiñol: les obres que encara no han passat de moda però que, en el fons, esperem que algun dia caiguin en l’oblit perquè les actituts que retraten ja no tinguin sentit ni es puguin entendre. Mentre aquest moment arriba, podem dir que Llibertat! és un text de la més punyent actualitat i totalment adequat als temps que corren.

Si fa un parell d’anys vaig sortir de Luces de Bohemia pensant “Redéu, que poquet que ha canviat Espanya des de Valle-Inclán!”, aquesta vegada vaig tenir un pensament paral·lel respecte Catalunya. I és que el retrat gens amable que fa Rusiñol de la societat catalana de principis del segle XX em recorda massa la nostra realitat quotidiana.

Em va agradar moltíssim la reflexió de l’autor sobre la mecanització de la societat del moment. Quin ús en fem de les màquines? Realment la mecanització ha de passar per sobre de les persones? No són les màquines només unes eines que l’home ha de controlar i no a l’inrevés? Sentir aquelles paraules em va recordar que cap problema que poguem tenir com a societat avui dia no és gaire original i que tot allò a què ens enfrontem ja ha format part de la història en temps anteriors. El problema serà que no aprenem…

I és per aquesta actualitat innegable del text que no entenc la jugada de direcció de Josep Maria Mestres. Després de dos actes amb un enfoc de direcció de text d’època fem un salt endavant amb un muntatge sonor i aterrem en un moment indeterminat del segle XXI per a reprendre els personatges i acabar l’obra una mica de qualsevol manera. I jo em pregunto: tanta por tenia el director que el públic no fos capaç de veure els paral·lelismes entre un moment i l’altre? És que potser pensava que el text d’en Rusiñol no era prou clar? Potser, encara pitjor, va pensar que el públic és tonto?

Realment em vaig sentir un pèl insultada en el tram final del muntatge. No calia de cap manera fer aquell cop de timó perquè quedés clar el missatge de l’obra i, malauradament, no aportava res al conjunt.

Tanmateix la qualitat del text i de les interpretacions van compensar amb escreix la relliscada i em van deixar amb ganes de més Rusiñol.

 

Llibertat! Autor: Santiago Rusiñol. Director: Josep Maria Mestres. Repartiment: Artur Raurich/Ton Vieira, Òscar Kapoya, Roger Casamajor, Camilo García, Artur Trias, Jordi Martínez, Víctor Pi, Òscar Rabadan, Quimet Pla, Jacob Torres, Marc Fonts, Jordi Girabal, Atilà Puig, Mariona Albert/Jana Font, Aina Sánchez, Maife Gil, Tilda Espluga, Lídia Linuesa i Neus Pàmies. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala petita. Data: 06/06/13. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.