L'home sense veu- Sala Flyhard - (c) Roser Blanch

L’home sense veu

No podia marxar de vacances sense veure L’home sense veu. Des de la seva estrena al Temporada Alta tenia moltes ganes de veure el més nou de Clàudia Cedó, així que em vaig reservar el meu darrer vespre abans d’agafar l’avió per passar per la Flyhard.

I el cert és que em sap greu haver trigat tant a escriure perquè vaig sortir amb ganes de cridar als quatre vents “Aneu a veure aquesta obra!!!”, perquè, després de Tortugues, la Clàudia Cedó ho ha tornat a fer. Ha teixit una història petita i commovedora que transcorre en dos plans paral·lels que, només de vegades, s’arriben a fregar i, quan ho fan, és màgic.

Confesso que no sabia de què anava el text (en vaig tenir prou amb dos noms, Clàudia Cedó i Flyhard, per arriscar-me) i el que vaig veure em va sorprendre de debó. Mai no havia vist una història sobre l’autisme narrada amb tanta sensibilitat i, alhora, tant coneixement de causa; amb tendresa, però sense buscar la llàstima, ni la llàgrima, ni tampoc l’estranyesa. Al contrari, Cedó aconsegueix amb una gran habilitat narrativa introduir-nos en el cap i el cor dels protagonistes: ell, un noi amb una forma d’autisme greu que pràcticament li impossibilita la comunicació, i ella, una dona senzilla, sense gaire formació, que, potser per primera vegada a la vida, el tracta com el que és: una persona; i mira, senzillament, d’establir-hi contacte mitjançant els canals més habituals: el menjar, el cinema, la roba…

En escena dos actors que fan de la quotidianitat i la familiaritat el seu valor. Les interpretacions de Cristina Cervià i Jordi Subirà són tan naturals, tan sinceres, tan desprovistes d’artifici que, per moments, arribem a creure que ens trobem a la cuina amb ells, observant els seus missatges enviats de la terra a la lluna carregats d’interferències.

De vegades, la forma més eficaç d’enfrontar-se als grans misteris d’aquest món és la innocència. De vegades, és la mirada neta, com de nen, la que més ens pot ensenyar d’allò que, al final, restarà essent inabastable. L’autisme és una d’aquestes coses, una condició que resulta gairé impossible de concebre, d’explicar, de pair. Però Clàudia Cedó aconsegueix, per uns instants, còrrer la cortina i recordar-nos que res del que és humà ens pot resultar alié. Que, de vegades, només cal oblidar els prejudicis i saber mirar.

No us la perdeu.

 

L’home sense veu

Text i direcció: Clàudia Cedó. Intèrprets: Cristina Cervià i Jordi Subirà. Escenografia: Elisenda Pèrez. Vestuari: Iztok Hrga. Disseny d’il·luminació: Xavi Gardés i Lluís Robirola. Banda sonora original: Lluís Robirola. Assessorament de cos: Leo Castro. Foto i vídeo: Roser Blanch. Comunicació: Clara Cols. Administració: Sergio Matamala. Cap tècnic: Xavi Gardés. Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch. Una producció de: Flyhard Produccions S.L. Una co-producció de: Històries de Boscos i Temporada Alta – Festival de tardor de Catalunya, Girona/Salt. Amb el suport de: ICUB – Institut de Cultura de Barcelona i ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals i Ajuntament de Girona (Ajuts Kreas). Amb el patrocini de: Gramona i Llibreria Montseny.

Sala: Sala Flyhard. Data: 17-12-2012. Fotografia: (c) Roser Blanch.

Deixa un comentari