L'habitació blava - Teatre Romea - (c) Felipe Mena

L’habitació blava

Prometen sexe i no enganyen. De sexe, n’hi ha. De molts tipus, amb moltes intensitats. La roba cau, els cossos es mostren i la temperatura puja. Amb aquesta mena de treballs es corre el risc que els arbres no deixin veure el bosc. Hi ha sexe? Molt. Estem davant d’una obra pornogràfica? Res més lluny.

El fet que s’hagi hagut de traduir el títol de l’obra és una llàstima, perquè en anglès The Blue Room dóna una pista molt clara de per on aniran els trets. Una traducció molt d’anar per casa de The Blue Room seria “L’habitació trista” o “L’habitació de la tristesa”, i aquesta seria l’essència de l’obra. El text està basat en un altre alemany de finals del segle XIX (La Ronda, d’Arthur Schnitzler) que jo no he llegit, que utilitza la narració de relacions sexuals entre diferents classes socials per fer una crítica de la societat del moment. Per part seva, David Hare decideix conservar la premissa d’explicar històries curtes concatenades per tractar un tema molt més, podriem dir, filosòfic: la necessitat de sentir-se estimat. A mesura que avança l’obra veiem diferents parelles que se’n van al llit (o al lavabo, o a la paret, ja m’enteneu) i parlen de la seva relació. Cada vegada que acaba una història, un dels dos personatges passa a la següent i canvia de parella, de manera que el veiem en una relació i un rol diferents. Qui suplicava amor un moment abans es mostra fred i distant al moment següent. Qui es mostrava obert i desinhibit en una situació, es mostra molt més pudorós en una altra. Tot això sense canviar mai d’espai, una habitació (potser trista) que són moltes.

Els quatre actors, que interpreten tots els personatges, es deixen la pell en escena. No només per les escenes de sexe (tot i que cal ser molt valent per despullar-se i fer el que fan a sobre l’escenari) sinó durant tot l’espectacle. Aconsegueixen dibuixar personatges creïbles i diferents entre sí en els pocs minuts que tenen cada vegada, i això no és gens fàcil.

En l’apartat tècnic cal dir que l’obra és impecable. Des del disseny de l’espai escènic (a càrrec de Max Glaenzel) que és totalment funcional, pràctic i adaptat a les necessitats del muntatge, fins a la il·luminació i la utilització de projeccions. Passant per la tria de la música, es clar. Una feina rodona que fa lluir molt més tot el que passa a escena.

L’únic però que li podriem posar és la durada de l’obra. Per la seva pròpia natura, L’habitació blava és un text que s’acaba repetint en estructura i contingut, de manera que, passades 4 o 5 iteracions (i tot i que des de direcció es fa tot el possible per evitar-ho), comences a veure venir la següent escena i això acaba fent que desconnectis una mica.

Tot i així és una obra interessant i celebro que la gent de La Brutal hagi tingut la idea de portar-la als escenaris barcelonins.

 

L’habitació blava – Autor: David Hare (adaptació lliure de La Ronda d’Arthur Schnitzler). Traducció: Cristina Genebat i David Selvas. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Repartiment: Nao Albet, Maria Rodríguez, Àurea Márquez i David Selvas. Sala: Teatre Romea. Data: 29/05/12. Fotografia: (c) Felipe Mena.

2 thoughts on “L’habitació blava

Deixa un comentari