Quatre anys després de Pulmons, el primer èxit de la companyia Sixto Paz i, segurament, el seu muntatge més recordat, la companyia torna a apostar per un text de Duncan Macmillan que, en aquest cas, aborda un tema igual de seriós, però molt menys transitat com és la depressió i el suïcidi.
Però no imagineu ara un muntatge trist, gris, pessimista i lacrimògen, perquè estarieu molt lluny de la realitat. Les coses excepcionals és un muntatge optimista, bonic, entranyable i positiu, que mira de recordar-nos aquelles coses bones que té la vida a les quals tot sovint no prestem gaire atenció perquè formen part de la quotidianitat més absoluta.
Només entrar a la sala de dalt del Club Capitol ja veiem que la funció serà diferent. Hi ha cadires dalt de l’escenari per generar un espai escènic central. No hi ha escenografia, però sí que hi ha en Pau Roca, el protagonista i únic intèrpret, amb una caixa de fusta repartint paperets al públic.
I ara ve un avís que, penso, cal donar. Alguns dels meus amics són persones introvertides. No d’aquells que es fan els avergonyits quan han de parlar en públic però en el fons ho estan desitjant. Introvertits de debó, d’aquelles persones que ho passen genuïnament malament si esdevenen el centre d’atenció o si han de parlar en públic. Si pertanyeu a aquest grup, heu de saber que en aquesta funció el públic té un paper importantíssim. No només ajudaran a llegir ítems de la llista de coses excepcionals que confegeix el personatge principal al llarg de la història (els paperets que reparteix Pau Roca), sinó que algunes persones poden esdevenir personatges secundaris i sortir a escena. No passa res, és divertit i Roca no podria ser més encantador (jo vaig ser una d’aquestes persones), però si la sola idea que un actor us dirigeixi la paraula us genera ansietat, aquesta funció no és per vosaltres.
La història que ens explica el protagonista en primera persona és la d’un nen amb una mare depressiva que no vol seguir vivint. En la seva innocència, aquest nen començarà una llista de coses per les que val la pena viure per regalar-li a la mare. La llista l’acompanyarà la resta de la seva vida i el canviarà per sempre.
La funció és cent per cent immersiva i això és bo i dolent alhora. D’una banda, el text és delicat, equilibrat, emotiu i divertit, explora amb intel·ligència el tema però no és massa tècnic ni dogmàtic, la seva principal intenció és fer-nos transitar per sentiments i sensacions i connectar amb el desig de viure. D’altra banda, aquesta immersió s’aconsegueix mantenint els llums encesos, fent que el públic parli en veu alta (o no tan alta i que costi sentir-lo) i que hi hagi persones en escena que fan d’intèrprets improvisats amb més o menys gràcia i més o menys rapidesa. Si tens un paper a la mà, has d’estar pendent si diuen el teu número, si no, has d’estar pendent de si acabes sobre l’escenari i el mateix Pau Roca, que es posa tota aquesta feinada a l’esquena i és capaç de fer una gran interpretació mentre fa de director i regidor tot alhora, es passa l’estona entrant i sortint d’un relat que, potser, si es fes de manera convencional, ens deixaria totalment clavats a la cadira i plorant a cor que vols, però que així no acaba de donar espai ni privadesa per a la catarsi.
Malgrat això, Les coses excepcionals és una experiència teatral interessant, diferent i francament divertida. Un d’aquells casos on, per necessitat, cada funció serà completament diferent i és possible que, amb el pas del temps, Roca sigui capaç d’avançar-se a gairebé qualsevol cosa i treure encara més suc al factor caos que suposa pujar el públic a escena. El que està clar és que, malgrat el pas del temps, Sixto Paz segueix arriscant i apostant per no assemblar-se a ells mateixos i fer que cadascun dels seus muntatges sigui un nou repte. I això és molt d’agrair.