L'assaig - (c)Hubert Amiel

L’assaig / Històrie(s) del teatre (I)

Malgrat que no era la primera vegada que el director suís i actual director artístic del teatre belga NTGent Milo Rau trepitjava Barcelona, jo encara no havia tingut l’oportunitat de veure cap dels seus treballs i reconec que vist L’assaig me’n penedeixo profundament, perquè em va semblar la peça contemporània més interessant quant a llenguatge i projecció de futur de tot el que he vist enguany al Grec. 

L’assaig podria considerar-se teatre documental, ja que narra un crim real que va tenir lloc a Lieja, però el seu objectiu va més enllà de la narració d’uns fets i esdevé una reflexió lúcida i intel·ligent sobre què és el teatre i quina és la seva funció en el moment actual. No en va, el manifest que va elaborar el seu director sobre el teatre és una crida a l’experimentació, la renovació i la recerca de noves mirades i llenguatges. I ell no dubta en aplicar-se el discurs.

L’assaig combina intèrprets professionals i amateurs per relatar uns fets de la crònica negra més esfereïdora: l’assassinat a cops d’un homosexual racialitzat a Lieja per part d’un grup homes que han sortit a celebrar un aniversari. L’espectacle, però, arrenca amb un magistral monòleg a càrrec de Johan Leysen,  que explica la diferència entre interpretar un personatge i interpretar un actor, entre dirigir un espectacle i fotre crits per “interpretar” un director (els riures gens dissimulats que van inundar la sala Fabià Puigserver després d’aquesta afirmació en concret van parlar més fort que el patronat, els manifestos i els contramanifestos). Després, assistim al càsting dels intèrprets no professionals: una dona jubilada que interpretarà la mare de la víctima, un jove aturat d’una extracció social similar a la dels agressors i un jove racialitzat a qui tothom fa “fer de negre” (que té un monòleg brillant sobre aquest tema en concret) i a qui li han dit que s’assembla a la víctima. Tots tres són veïns de Lieja, per tant coneixen els fets, i s’han apropat al teatre per diversos motius força allunyats dels grans discursos transcendents sobre l’art.

En un escenari despullat, amb càmera negra, amb alguns mobles i vehicles que entren i surten segons convé sense que sembli en cap moment res de l’altre món (malgrat l’envergadura i la mida d’aquesta escenografia, que no és discreta) Rau intenta arribar amb la càmera allà on sap que no arribarà amb el que succeeix en escena. Establint sempre una gran complicitat entre la feina en directe dels actors, el treball davant la càmera i les gravacions que veiem en la pantalla, el director fa servir tots els ressorts que li ofereixen els diferents llenguatges per implicar-nos. La càmera directa al rostre dels intèrprets ens permet veure les seves expressions com si fóssim a una sala petita, però les reaccions dels companys d’escena ens obliguen a estar atents al context global i la seva teatralitat, un joc interessant que demana espectadors desperts i curiosos, que no espera que qui mira sigui només un testimoni sinó que també posi de la seva part.

L’espectacle transita constantment entre un relat de gran violència i crueltat, una interrogació pertinent sobre la natura humana, un qüestionament constant del teatre i el(s) seu(s) llenguatge(s) i una recerca d’un cert naturalisme sense renunciar en cap moment a l’artifici. Un teatre gens còmode que activa tota mena de mecanismes mentals i emotius, que desconcerta i impacta sense renunciar a l’humor, que és seriós i intel·lectual però que no ens mira per sobre l’espatlla des de cap pedestal. L’assaig, que és la primera part d’una trilogia que ja té data d’estrena de la segona part (febrer de 2019 a Gant), és un teatre que mira al futur, que es responsabilitza de la forma i el fons i que no idealitza res. Penso que és el teatre que ens cal. Més Milo Rau, si us plau.

 

L’assaig / Històrie(s) del teatre (I)

Concepte i direcció: Milo Rau. Text: Milo Rau i la companyia. Interpretació: Sara de Bosschere, Suzy Cocco, Sébastien Foucault, Fabian Leenders, Johan Leysen i Tom Adjibi. Recerca i dramatúrgia: Eva-Maria Bertschy. Col·laboració en la dramatúrgia: Stefan Bläske i Carmen Hornbostel. Escenografia i vestuari: Anton Lukas. Vídeo: Maxime Jennes i Dimitri Petrovic. Disseny d’il·luminació: Jurgen Kolb. Disseny de so i direcció tècnica: Jens Baudisch. Producció: Mascha Euchner-Martinez i Eva-Karen Tittmann. Ajudantia de direccció: Carmen Hornbostel. Assistència en la dramatúrgia: François Pacco. Assistència en l’escenografia: Patty Eggerickx. Relacions públiques: Yven Augustin. Disseny: Nina Wolters. Equipaments: Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Fotografia: Michiel Devijver i Hubert Amiel. Equip tècnic en gira: Pierre-Olivier Boulant (so i vídeo) i Jim Goossens-Bara (càmera). Una producció de l’International Institute of Political Murder (IIPM), Création Studio Théâtre National Wallonie-Bruxelles.  Amb el suport de Hauptstadtkulturfonds Berlin, Pro Helvetia, Ernst Göhner Stiftung, Kulturförderung Kanton St.Gallen. Coproduït per Kunstenfestivaldesarts, NTGent, Théâtre Vidy-Lausanne, Théâtre Nanterre-Amandiers, Tandem Scène Nationale Arras Douai, Schaubühne am Lehniner Platz Berlin, Théâtre de Liège, Münchner Kammerspiele, Künstlerhaus Mousonturm Frankfurt a. M., Theater Chur, Gessnerallee Zürich, Romaeuropa Festival. Amb la contribució de l’ESACT Liège.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 30/07/2018. Fotografia: (c) Hubert Amiel. 

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.