La dona vinguda del futur - TNC - (c) David Ruano / TNC.

La dona vinguda del futur

No tinc fills, tampoc nebots, fillols o néts. Amb això vull dir dues coses: no sóc espectadora habitual de l’ara anomenat teatre familiar (els infantils de tota la vida) i no tenia coartada per anar a veure aquesta obra. Vaig anar-hi amb el meu marit. Tal qual, dos adults. I no érem pas els únics. Ho volia aclarir perquè és una de les preguntes que més he llegit aquests dies per internet. És una obra per a nens? És per a adults? Se m’avorrirà el nen, m’avorriré jo? Bé, la meva opinió seria que sí, és una obra per a nens, però no crec que cap adult pugui avorrir-se. Al Twitter algú la comparava amb les pel·licules de Pixar i trobo que és la comparació més encertada que es pugui fer. El muntatge té tots els elements d’una obra “clàssica” de teatre familiar, però cap dels seus defectes. I per això jo gairebé m’aixeco a ballar en plena platea durant les cançons.

Per què em va agradar tant aquesta dona del futur? En primer lloc perquè no tracta el seu públic com si fos imbècil. Aquest és un defecte en què poden incòrrer fàcilment les obres pensades per a nens. Arguments obvis, lents, carrinclons… Aquest muntatge és tot el contrari. Té la velocitat i la fragmentació a què estan acostumats els nens d’avui en dia (la seqüència inicial no et deixa ni respirar) sense perdre aquest esperit “educatiu” que traspua el teatre familiar. Això sí, sense dogmatismes ni sol·lucions fàcils. La dona vinguda del futur parla de la publicitat, el consumisme, el medi ambient, el poder de la ciència, la família, el descobriment d’un mateix, el respecte, però sense resultar evident ni avorrida. La meva sincera enhorabona al Marc Rosich per aconseguir un text tan ben fet. El teatre per a nens no és fàcil i els productes de qualitat són complicats d’aconseguir.

D’altra banda hi ha els actors, fantàstics, amb una energia inesgotable que s’encomana. Em van enamorar totalment els dos germans: Mina i Àlbert (Míriam Puntí i Marc Pujol). Fer de nen és una de les coses més cansades que pot fer un actor adult. Aguantar el personatge una hora i mitja és com còrrer una marató, i a sobre cantant.

La tercera pota d’aquesta història (i, no ho negaré, el que em va encuriosir prou com per comprar les entrades) és la música del Guille Milkyway. No és pas que jo sigui una fan d’aquest músic. De fet, crec que sóc incapaç ni tan sols de taral·lejar alguna cançó seva, però quan n’he sentit sempre m’havien fet gràcia, les trobava alegres, optimistes. Després vaig veure el videoclip d’ “He vingut del futur” i vaig pensar que això prometia. I és cert. Cançons modernes, divertides, ben fetes (i un pèl maltractades pel tècnic de so de la sala que sospito que encara li està agafant el punt a la mescla: massa música i poca veu en algunes ocasions). Però, sobretot, enganxoses. Molt enganxoses.

De fet l’únic problema que té aquest musical és que després de veure’l no et pots treure la música del cervell. Jo porto ja 48 hores cantant “He vingut del futur…” i no hi veig un final proper.

Qui no em cregui, pot fer clic aquí sota, però que no digui que no vaig avisar!

 

 

La dona vinguda del futur – Autor i director: Marc Rosich. Música: Guille Milkyway. Repartiment: Beth Rodergas, Marc Pujol, Míriam Puntí, Jordi Andújar / Jordi Brunet i Gretel Stuyck. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala gran. Data: 10/03/13. Fotografia: (c) David Ruano / TNC.

Deixa un comentari