La cultura no és un luxe

La cultura no és un luxe

Permeteu-me un breu incís entre tant comentari teatral, però estarem d’acord que el tema ho mereix.

Ha estat la notícia de la setmana, la brutal pujada de l’IVA en general i, en concret, el dels espectacles: d’un 8 a un 21 per cent. Tretze punts que poden marcar la diferència entre anar o no anar a veure una obra, un concert, una pel·licula… Tretze punts que poden marcar la diferència entre la viabilitat o no d’un projecte, d’una companyia, d’una sala. Fem números crus, que es veu més clar. L’entrada que ara costava 22 euros, passarà a costar-ne 24,6 aproximadament. El cinema passarà dels 7,5 als 8,40, sempre aproximadament, perquè caldrà veure també cap on arrodoneixen empresaris i exhibidors, que hauran de replantejar tota la seva política de preus.

Estarem d’acord que la cultura no dóna de menjar, ni paga les factures. És cert que, com alguns han dit, no és un bé de primera necessitat. Es pot respirar sense cultura, es pot “viure”. Però una societat no es pot permetre el luxe que la seva població no tingui accés a la cultura. Simplement no pot ser. La cultura fa pensar, alimenta els nostres somnis i les nostres fantasies, ens fa plantejar-nos problemes i punts de vista, ens ajuda a evadir-nos… Una societat sense cultura és una massa de cossos sense ànima que s’arrossega al ritme del dia a dia sense més plantejaments que la inmediatesa del què menjaré i on dormiré.

Entenc que a una certa mena de polítics o de gent influent ja els interessi que ens passem més temps pensant en com pagarem les factures que no pas qüestionant el sistema que ens aboca a aquesta situació. Entenc que els artistes són incòmodes i que la massa muda és més fàcil de governar.

També entenc que el sistema té problemes. Que tot sovint no estem d’acord en com es gestionen les empreses culturals o els diners publics que s’hi destinen.Vivim moments de canvi i incertesa. Però qüestionar models no implica perdre de vista l’important. Serem el país d’Europa on els espectacles tindran l’IVA més car. Que potser té lògica? Que potser els nostres sous estan a l’alçada?

Ni tan sols des d’un punt de vista econòmic té sentit. La cultura és una indústria que dóna feina a molta gent. No té necessitat de matèries primeres, ni de laboratoris d’alta tecnologia. Fins a un cert punt, resulta barata de mantenir. A un país on l’R+D ni es planteja, l’entreteniment podria semblar una opció. Als Estats Units la cultura és una indústria que genera millions de dòlars anuals. Però tampoc. Millor siguem tots cambrers i anem a atendre turistes. Això els que no construeixin cases, és clar.

Cal dir prou. Com a mínim cal parlar fort i no permetre que una mentida repetida mil vegades esdevingui veritat. Per això em vull adherir a la campanya “La cultura no és un luxe” endegada per Time Out Barcelona. No ens podem quedar muts.

Per la meva part, seguiré donant suport al teatre de la única manera que sé: anant a veure espectacles i explican-t’ho a tothom que em vulgui escoltar o llegir.

Deixa un comentari