I no és que Joc de miralls estigui malament. Es deixa veure. Sobretot perquè compta amb un repartiment que fa una feina boníssima. Vaig gaudir molt de totes les interpretacions però em van agradar especialment Eduard Farelo, en un paper molt diferent als que ens té acostumats, i Aina Clotet, a qui no havia vist mai en teatre i em va semblar que desprenia una energia especial.
Ara bé, pel que fa el text, em va semblar fluixet i ple de trucs. De fet em va semblar un recull de trucs d’efecte per a autors primerencs. Escenes molt curtes que mai no acaben, de manera que quan arriben al clímax és l’espectador qui ha d’omplir els buits. Elipsis de temps constants (un recurs molt audiovisual i molt poc teatral). Monòlegs de presentació dels personatges al l’estil de la Commedia dell’Arte, detallant totes les dades minuciosament com en un currículum, perquè, si no, era impossible caracteritzar-los. Tots els llocs comuns de les classes de teatre (que tant poden arribar a fascinar aquells que no n’han trepitjat mai una). En conjunt, semblava com si l’autora s’hagués proposat narrar una història en unes classes de teatre i no hagués aconseguit superar el seu propi parany.
Sí, Joc de miralls es deixa veure. Quan portes quatre o cinc microepisodis, tens certa curiositat per saber com es desenvolupa (ja que hi has anat), però l’argument acaba resultant decepcionant i l’evolució de les escenes esquemàtica i repetitiva. El final (un altre llarg monòleg que recorda, de nou, el recurs audiovisual del “10 anys després…”) em va semblar paternalista i mal acabat. En resum, un text que no dóna la talla.
Joc de miralls – Autora: Annie Baker. Director: Juan Carlos Martel Bayod. Repartiment: Aina Clotet, Eduard Farelo, Jordi Martínez, Isabel Rocatti i Elena Tarrats. Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 11/03/15. Fotografia: (c) Ros Ribas.