La Maña - ©Martí E. Berenguer

Jo venia a parlar dels Premis de la Crítica, però…

Tenia pensat fer, com en els darrers anys, una petita crònica o comentari de la gala dels Premis de la Crítica. Però ahir no va poder ser i, amb el pas de les hores, vaig llegir la magnífica crònica que va fer l’Oriol Puig Taulé a Núvol i l’impecable resum dels fets que va publicar Albert Martí a Godot i vaig pensar que potser no calia tornar a repetir que la gala va ser més llarga que un dia sense pa, que visca La Maña i que hi ha qui es va sentir potser massa interpel·lat per les reclamacions feministes. Sí que volia deixar constància que vaig aplaudir fins i tot amb les orelles els premis a Fairfly, Els nens desagraïts, Rebota, rebota y en tu cara explota, El metge de Lampedusa, Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, La nena dels pardals i al Teatre Tantarantana pel seu Cicló, malgrat que tot això és probablement força obvi per qualsevol que em llegeixi amb regularitat.

En canvi, ahir, Dia del Teatre i de ressaca dels premis, es va publicar a Time Out un altre article, aquest, signat per Andreu Gomila, que em va fer pensar.

I és que la crítica és tot un tema, un tema que em plantejo de fa temps (potser per habitar un marge, una zona de ningú, un lloc on m’ha calgut, des del primer moment, explicar-me i definir-me). Un tema que penso que caldria abordar més sovint i amb perspectives diferents.

Es queixa, i amb raó, Gomila al seu article que la crítica professional s’està morint. És cert, però jo no seria tan agosarada a l’hora d’identificar el malalt. No penso que sigui el crític l’animal en perill d’extinció. La crítica ha estat lligada des dels seus orígens a la premsa en paper. I és aquesta premsa i el seu model el que està a la UCI. No és el crític professional el que perilla, és el periodista professional. I mentre el periodisme i la premsa segueixen a la recerca de models d’èxit que els permetin sortir de la precarietat o el servilisme (els dos models de negoci instaurats en els darrers temps) potser la crítica, o el periodisme cultural, s’ha de començar a plantejar si el seu matrimoni amb la premsa, amb els diaris, és per tota la vida o si hi ha altres maneres de fer les coses.

I és obvi que això no és tasca exclusiva de la crítica. La crítica és una peça més (una peça que jo considero imprescindible) d’un ecosistema complex que és el món de les arts escèniques. Els crítics no estan ni per aixecar ni per enfonsar espectacles, els crítics són, d’una banda, els notaris que aixequen acta d’un fet tan efímer (i que llueix tan poc en vídeo) com són les arts escèniques i, de l’altra, els éssers que analitzen i busquen tendències, que veuen créixer i evolucionar llenguatges, autors, intèrprets, etc. Costa molt de temps arribar a ser crític (o periodista cultural), perquè cada any només tens accés a una determinada quantitat d’obres, i calen anys per conèixer, comparar, afinar el criteri, etc. I sí, pel camí, el crític dona la seva opinió sobre el muntatge i elogia i retreu i convida al públic a arriscar-se a anar a tal o qual muntatge, però la seva vocació, el seu compromís, va més enllà. Per això caldria considerar la crítica (com més amplia i variada millor) com una aliada, com aquella mare que guarda els retalls de premsa del fill en un àlbum i que, malgrat que se l’estima amb bogeria, és la primera en donar-li la tabarra quan pensa que el fill s’equivoca. 

Però ja fa temps que costa vendre entrades i que val més una frase elogiosa en un tuit o una plataforma de ticketing signada per una persona anònima, que una crítica elaborada i complexa, que no diu ni blanc ni negre o que posa matisos i peròs. I que aquestes frases acabin entre cometes als autobusos no és culpa ni de la crisi de la premsa, ni dels crítics, ni dels que escriuen tuits. I que existeixi una confusió entre què és una crítica i una recomanació o prescripció tampoc no és culpa ni del crític ni de qui recomana, sinó de la pressa que ens fa més proclius a mirar el número d’estrelles o la nota que a llegir dos o tres paràgrafs.

D’altra banda, soc la primera a reclamar que la feina de crítics i periodistes ha de ser una feina remunerada sempre, però em nego a relacionar el verb cobrar amb l’adjectiu professional perquè, si això és així, estem qüestionant la professionalitat no ja de molts periodistes, sinó de molts artistes que viuen en la més absoluta precarietat i que només poden estrenar espectacles als teatres perquè tenen altres feines que són les que els paguen les factures. Estic completament d’acord amb que la feina es paga, però no ens fem trampes al solitari.

I ara que parlem de diners, deixeu-me aportar els meus cinc cèntims sobre un altre dels temes més comentats en els darrers temps: què fem amb la categoria de noves tendències. Després de donar-li voltes i més voltes ahir vaig tenir una il·luminació. Ens emmarranem amb el terme perquè està mal triat. En aquestes entregues de premis hi acostuma haver tres categories: muntatge, muntatge de petit format i noves dramatúrgies. L’argument és la discriminació positiva; si no hi haguessin aquestes categories, els muntatges petits no guanyarien mai. Ahir vaig entendre la veritat que amaga aquesta frase: el millor muntatge de l’any no pot ser un muntatge baratet. Seria tant com dir que els calers no són importants, que el més important és el talent o la feina. I això no ens ho podem permetre. Així que jo proposo fer tres categories (o cinc, o les que calguin) establint forquilles de pressupost de producció. Fins a 3000 euros, fins a 10.000, fins a 30.000… Així, com a mínim el combat seria just i sabríem de què estem parlant.

El tema és extens i no em vull allargar més, però sí que vull fer una reflexió final. És obvi que la frase “homes blancs de mitjana edat alta” va molestar quan va ser pronunciada al faristol dels premis pel col·lectiu Dones i cultura (a mi també em molesta quan em diuen nena, és normal). Entenc, com no podria ser d’una altra manera, que el jurat dels Premis de la Crítica ve d’on ve i que no deixa de ser el reflex d’unes polítiques de contractació als mitjans que daten de les dècades dels 80 i 90, i entenc que els canvis són complicats i que els relleus generacionals també i que quan tot això es barreja amb la irrupció d’internet i un canvi de model a la premsa la cosa se’ns escapa una mica de les mans (per no parlar d’aquella sensació tan humana que et fa defensar el que tens contra qualsevol adversitat, perquè és teu). Però, siguem sincers, si aquestes dones no haguessin pujat al faristol a assenyalar amb el dit i queixar-se, no tinc gaire clar que avui estiguéssim parlant d’això. I calia.

I cal.

(I pels que veníeu a veure la llista de premiats, la podeu consultar aquí.)

 

Fotografia: ©Martí E. Berenguer

Deixa un comentari