Jo mai - Prisamata - (c) Helio Reguera.

Jo mai

Des que vaig veure Sé de un lugar que tenia ganes de més Iván Morales. Quan descobreixo un autor o un director nou amb el que connecto no puc evitar voler-ne més. Suposo que ens passa a tots. Tanmateix, quan vaig veure que Jo mai s’estrenaria al Grec però faria temporada al Teatre Lliure, vaig decidir esperar-me. El teatre, com els guisats, necessita temps, i té millor gust un cop ha reposat.

Em sembla que no seré la primera a dir-ho però cal deixar clar que Jo mai no és Sé de un lugar. Ni cal. Aquesta vegada ens trobem amb una història molt més fosca. Una història que parla d’amor i d’amistat però des de la vessant menys amable de l’ànima humana. Jo mai és una obra dura, difícil, amb personatges amb vides complicades i molt fragmentada, que demana un cert esforç d’atenció per part del públic per no perdre’s ni un detall del que passa en escena.Dit això, Jo mai em va agradar tant o més que Sé de un lugar. Amb un relat més complex i el repte de seguir resultant proper, Jo mai captiva des de molt abans que comenci l’obra. Mentre el públic entra a sala trobem la Laura Cabello al mig de l’escenari practicant cops de boxa. Aquesta imatge, fascinant, quedarà gravada a les nostres retines per quan arribi el moment indicat de la trama. I així, a còpia de petits detalls que arrenquen abans de tancar els llums, es va construint la història i la nostra vinculació amb els personatges. Així comencem a conèixer-los i així acabarem patint amb ells. Amb una estructura clàssica de tragèdia, l’Iván Morales fa el que vol amb el públic i el fa gaudir amb un muntatge que funciona amb la perfecció d’un mecanisme de rellotge.

El text va acompanyat d’unes interpretacions magnífiques. Perfectes tant en els moments més energètics com en els més intimistes. Valents amb la música i les guitarres però també a l’hora de mostrar la fragilitat dels personatges. Jo, de tots, no puc evitar quedar-me amb la Laura Cabello, una d’aquelles actrius amb aquell no-sè-què que fa que no puguis apartar la mirada del que fa. La seva combinació única de força i tendresa la van convertir, per mi, en el millor de la nit. I no pas per falta de competència.

Jo mai és un text valent, amb una posada en escena totalment original. Un muntatge que esperem que tingui tan llarga vida com el seu antecessor.

Mentrestant, jo seguiré esperant amb il·lusió la propera d’Ivan Morales.

 

Jo mai – Autor i director: Iván Morales. Repartiment: Marcel Borràs, Laura Cabello, Àlex Monner, Oriol Pla i Xavier Sáez. Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 30/01/13. Fotografia: (c) Helio Reguera.

Deixa un comentari