Hamlet

Porto setmanes esquivant totes i cadascuna de les opinions que s’han manifestat a mitjans i xarxes socials sobre Hamlet. Un parell de persones de confiança em van dir que estava bé i això és tot el que em calia saber. No volia que un excès d’espectatives m’esguerrés l’experiència.

I ho vaig aconseguir. Vaig arribar al Lliure de Gràcia sense saber pràcticament res de l’espectacle i el vaig gaudir de principi a fi.

Us confessaré que durant uns anys el Pol López va ser conegut a casa meva com “aquell paio tan friki d’American Buffalo“. Em va costar anys recordar el seu nom, però des d’aquella primera vegada vaig tenir clar que era un actor a qui havia de seguir la pista. Això sí, mai no hauria pensat que acabaria fent un Hamlet. Però és clar, aleshores no sabia que Pol López és una força de la natura. Un actor que ha estat capaç de superar les limitacions del seu físic i fugir de l’encasellament prenent riscos en tots i cadascun dels personatges a què s’ha enfrontat en els darrers anys. El seu Hamlet és humà, sensible, divertit i té molta mala baba. La seva figura menuda contrasta amb el seu magnífic pes escènic. Quan el Pol aixeca una mà, la platea conté la respiració i, quan somriu, tots somriem amb ell.

Però ni el millor actor pot aixecar ell tot sol un muntatge (excepte Lluís Homar, és clar) i és aquí on entra l’excel·lent versió de Pau Carrió i un repartiment de luxe.

Carrió ha sabut escurçar el Hamlet sense mutilar-lo i solventar amb gràcia l’escena dels còmics sense multiplicar el repartiment; però el més gran encert del muntatge, en la meva opinió, és la integració del públic en l’acció. La decisió de trencar la quarta paret i fer-nos còmplices de Hamlet, Ofèlia o Horaci era arriscada, però es va demostrar tot un encert.

Pel que fa al repartiment, no trobem ni una sola dissonància. Eduard Farelo contrueix un seductor Claudi i un inquietant fantasma de Hamlet, Rosa Renom és una mare d’allò més sexy en el seu paper de Gertrudis, Maria Rodríguez enamora la platea amb la seva bellísima Ofèlia, Xicu Masó ens arrenca somriures tant quan fa de Poloni com d’enterramorts, Pau Vinyals és un Horaci entranyable mentre Marc Rius esdevé un elegant Laertes i tots dos junts fan una divertidíssima interpretació dels meus beneits preferits de la història del teatre: Rosencrantz i Guildernstern.

Sobre un espai nu, una caixa de pedra (com ens recordarà la cançó que sona just abans del clímax) que bé podria ser ja una tomba, les escenes se succeeixen amb ritme, les emocions estan a flor de pell i veiem, per primera vegada, un duel d’esgrima esportiva en comptes de la clàssica esgrima de teatre que s’espera en aquests casos.

Hamlet prometia molt, de fet va esgotar entrades abans de l’estrena, i ja podem dir ben fort que no només ha estat a l’alçada, sinó que mereix repetir l’any vinent per a tots aquells que se l’han perduda.

I per acabar, dedicat a tots els que, com jo, us heu enamorat del ball de Pol López, una petita perla trobada a les profunditats de Twitter 😉

 

I la cançó, és clar:

 

Hamlet

Autor: William Shakespeare. Versió i direcció: Pau Carrió. Repartiment: Eduard Farelo, Pol López, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Vestuari i objectes: Silvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto Assessoria de moviment: Anna Rubirola. Ajudant de direcció: Bernat Pons. Ajudant d’escenografia i vestuari: Laura Clos ‘Closca’. Alumne en pràctiques de direcció del Màster Universitari d’Estudis Teatrals (MUET): Carles Molero. Construcció d’escenografia: Jorba Miró. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 12/04/2016. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a:

3 Comments

  1. marisolbcn 15/04/2016 at 23:23

    M’alegro molt que t’entusiasmès, Gema!! Jo vaig tuitejar que la primera part l’aniria a veure cada dia. El Pol López no ens podia fallar després d’Ivan i els Gossos i L’increïble incident!!! És realment una bèstia de la natura. No comparteixo el comentari positiu sobre absolutament tot el muntatge. A mi no em va convèncer l’escenografia, per exemple. I algunes decisions de direcció. Però en global, hauria de ser obligatòria la reposició!!! I brillantíssim el moment Stromae!!! Com que no llegies els comentaris a twitter no vas veure que hi havia un pacte que el proper que hi anés havia de treure el mòbil i gravar l’escena sencera 🙂

    Reply
    1. Gema Moraleda 16/04/2016 at 10:22

      Jajajaja no crec que m’hagués atrevit a treure el mòbil, sóc molt tallada jo…
      A mi l’escenografia em va encantar, despullar l’escenari perquè la paraula sigui la protagonista. Potser sóc jo, però cada vegada se’m fan més feixugues les grans escenografies… Era el tercer Hamlet (sense comptar altres experiments basats en el text) que veia enguany, així que ho tenia difícil per no avorrir-me, i, en canvi, em va fascinar. Reposició ja!!!

      Reply
  2. marisolbcn 16/04/2016 at 10:52

    Doncs aconsegueix-me una entrada i ho gravo jo!!!! hahaha!!! No és tant perquè fos despullada com pel tema de les portes aquelles… no se, no em convencien. I tot tan despullat i la lien en el moment de l’enterrament. Però bé, tot és posar peròs!!!! Ja ho comentarem en viu :-*

    Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.