Fira Tàrrega 2018

Fira Tàrrega 2018 – La crònica

Per segon any consecutiu inauguro la meva temporada teatral a Fira Tàrrega. De fet, és el millor lloc per fer-ho. Després d’un estiu de desconnexió, Fira Tàrrega és la transició perfecta entre les vacances i el tornar al teatre de sala. Teatre de qualitat, però al carrer. I amb el millor ambient.

De fet, vaig arribar ahir, però com que l’agenda està atapeïda, fins ara mateix (divendres a les 14.35, per ser exactes), no m’he pogut asseure a escriure. 

Vaig començar amb Prácticas de vuelo para acabar con el olvido, de Chroma Teatre, que, abans de començar, va posar sobre la taula el tema del festival d’enguany: l’espai públic. L’espectacle s’havia de fer al cementiri, però, després de l’assaig obert, un grup de ciutadans van oposar-s’hi. Finalment, respectant l’esperit del festival i, sobretot, el sentit del seu lema, l’espectacle es fa fora murs del cementiri, tal i com van reclamar les veïnes. 

Prácticas de vuelo para acabar con el olvido és un encàrrec al dramaturg mexicà Antonio Zuñiga que es basa en la història de dos brigadistes internacionals de la Guerra Civil que estan enterrats a Tàrrega. La peça és un homenatge gens velat a El petit príncep, que transita com pot entre el to infantil d’una peça familiar i el to seriós que demana una peça que reflexiona sobre l’oblit i la memòria històrica, amb una posada en escena interessant, però mal aprofitada, que barreja dansa i cançons en directe, i unes interpretacions volgudament afectades.

Vaig sortir del cementiri camí de la plaça Major per veure el més nou de Les Impuxibles que és, a més, la seva primera incursió en el teatre de carrer, Painball. Amb l’imprescindible piano de cua i una munió de pilotes de tennis, les germanes Peya i Helena Gispert exploren les veus silenciades, les pulsions internes, les mentides vitals, la violència de la societat. Amb una coreografia potent, el magnetisme de Clara Peya i una estètica impecable, Les Impuxibles s’estrenen al carrer i aproven amb nota.

Només acabar Painball, vam anar corrents a l’espectacle inaugural, La tortue de Gauguin, de la Compagnie Lucamoros, un espectacle de proporcions descomunals, que va gaudir d’un gran èxit de públic. La tortue de Gauguin parla de l’efimeritat de l’art mentre ens mostra en directe un grup d’artistes que pinta amb tota mena de tècniques dalt d’una bastida de tres pisos mentre sona música en directe i es reciten poemes. Un muntatge espectacular, vistós i poètic que vaig trobar tot un encert com a espectacle inaugural.

Després de l’espectacle inaugural, encara vaig tenir temps de veure una cosa més, però no us la puc explicar. Bàsicament, ahir vaig descobrir que no puc entrar a una sala a les 11 de la nit perquè m’adormo! Però la culpa no era de l’espectacle, així que, cremallera.

Avui divendres segueixo… Però això us ho explicaré més tard.

Fins ara!

***

M’he llevat a les 8 del matí a una Tàrrega que es treu les lleganyes. Ahir va ser un dia llarg, intens i físicament esgotador, així que, a diferència d’altres companys que van quedar-se al Club Pro ballant i fent gresca (que això tambés és la fira), servidora de vostès va anar a dormir indecentment d’hora. Em faig gran.

Dic que ahir va ser un dia intens, i no dic mentida.

Vaig començar a les 10 del matí al cementiri, aquesta vegada sí, dins dels murs, amb un espectacle que em va captivar per la seva bellesa i senzillesa. El seu títol és UN.HABITANTS_To make room for us, i està pensat com una experiència vivencial individual. Abans d’entrar al cementiri, la companyia ens dona un mapa i uns auriculars. Un cop dins, descobrim l’espai amb uns altres ulls, celebrem la vida i pensem com volem ser recordars. Un espectacle optimista i preciós que et deixa amb molt bon gust de boca i aquella alegria de fons.

Quan va acabar UN.HABITANTS vaig sortir disparada cap a Les Sitges per veure Tha Tzpar (L’espera), el més nou de Lali Álvarez (Ragazzo, Barcelona (contra la paret)). A Tha Tzpar, Álvarez parla de la por a l’altre, de la violència sense sentit, de la pèrdua, de la fugida. Ho fa en un idioma qué es una barreja de llengües europees i amb l’idioma universal del moviment, la música i el circ. Malgrat que el conjunt encara necessita una mica de rodatge per acabar de trobar el seu to i el seu ritme (l’espectacle fa la seva estrena absoluta a la fira després d’un procés de creació molt breu), la posada en escena, que aprofita amb intel·ligència l’entorn de Tàrrega, és tot un encert, i el repartiment fa una molt bona feina.

I de Les Sitges, al Museu Comarcal, a veure un espectacle de teatre documental, un dels meus gèneres preferits (no és cap secret). Sin Ítaca, de Pendiente Teatro i Eduardo Bernal, parla de desapareguts, desplaçats i apàtrides a Mèxic. Desapareguts enterrats en fosses i desplaçats expulsats dels seus pobles i ciutats per les màfies de la droga que controlen el país, apàtrides abandonats pel país on van nèixer, que posa mil i una dificultats per aconseguir el certificat de naixement que et converteix en ciutadà de ple dret. Parlem de milions de persones que, amb la impossibilitat d’existir legalment, estan condemnades a no rebre cap ajut públic, ni a poder fer tràmits com ara casar-se, heretar, obrir un compte bancari, etc. Persones que acabaran en mans de les màfies que assassinen i desplacen. Fent servir quatre espais diferents, amb un text que es repeteix idèntic fins a tres vegades, Sin Ítaca és una performance on l’acció ens explica allò que les paraules, malgrat la seva reiteració no poden arribar a copsar. Perquè el que ens diuen és tan horrorós, que costa de creure.

Després de dinar, vam sumar-nos a Saunterer, un espectacle de Colectivo Ameno (Marc Rodrigo) que reclama el fet de caminar com una de les grans revolucions anticapitalistes del nostre temps. Un espectacle que es queixa del coaching i les frases efectistes (com ara: “sé tú mismo”, “emprende”…) proposant-ne de noves (“sé quien quieras”, “¡no emprendas!”), caient de peus a la galleda en una paradoxa important. Després de caminar molt i arribar a la quina forca des d’on vam haver de tornar, dues reflexions:

Una. Homes del primer món, la vostra crisi dels 40 segurament us sembla fascinant, però, malauradament no ho és, deixeu de fer-ne espectacles.

I dos. Reivindicar el fet de caminar a una fira com Tàrrega on, precisament, no fas altra cosa és, si més no, curiós. D’altra banda, si caminar fos tan i tan revolucionari com em van voler fer creure ahir a la tarda jo seria el Che Guevara.

I després de la gran caminada, merescut (i obligatori) descans per agafar forces abans de Hunting for the Unicorn, de Vero Cendoya i Becki Parker, un espectacle de dansa que explora l’autisme. Becki Parker és una ballarina amb aquesta condició que, amb el seu cos intenta explicar-nos com és la seva vida. Després, la Vero Cendoya rebla el clau fent un solo on ens mostra com és la Becki per dins. Ja sabeu que normalment no veig gaire dansa i que gairebé mai no n’escric perquè em costa connectar amb ella, entendre-la, sentir-la. Doncs bé, us he de confessar que ahir, en canvi, ho vaig entendre tot i, en un parell d’ocasions, gairebé trenco a plorar.

Per acabar el dia vaig anar a Cal Trepat a veure  ZH o 36 milions d’anys a 120km/h, un espectacle de ciència ficció d’Emília Gargot, un col·lectiu d’artistes nascut al seu pas pel Postgrau d’Arts de Carrer de FiraTàrrega 2017. L’espectacle, que es fa a l’aire lluire en un espai desèrtic ens presenta una distòpia que busca criticar la individualitat del món modern. El muntatge, que no té text, encadena diferents escenes (que per moments es tornen excesivament reiteratives) que ens mostren la vida quotidiana i gairebé infernal de tres personatges. Amb una dramatúrgia irregular, un excés de preocupació per l’estètica i un efectisme excessiu, ZH em va deixar amb molts dubtes sobre quin era l’objectiu principal de la peça.

I així vaig acabar divendres.

Veurem com va el dissabte.

***

Un avantatge de que el trajecte en tren de Tàrrega a Barcelona duri gairebé tres hores (per buscar-ne un, és clar) és que em permet rematar la crònica dels 4 dies de fira i no deixar-vos amb la incògnita. Prometo, això, sí, fer algunes critiques més llargues i elaborades en els propers dies, però aquesta vull que sigui (i que així sigui llegida) com la crònica en calent, amb el cansament, l’entusiasme i les llàgrimes seques al rostre. Amb el fang als pantalons, les restes de panedó d’espinacs a la samarreta i les imatges encara per metabolitzar.

Ahir dissabte va ser un gran dia de fira. Potser perquè després de mirar-me l’horari que havia previst, no ho vaig veure clar i, en canvi, vaig decidir deixar-me portar per l’ambient, els instints i els bons consells. Això també és la fira. Llegir l’ambient, tenir cintura i assumir que el nostre jo que va fer l’horari potser es va equivocar.

El dia va arrencar divertit amb Silere i el seu Proyecto X, un espectacle itinerant de carrer en el que el públic era una peça imprescindible. Durant una hora un grup de gent, jo inclosa, vam estar transportant uns enormes cubs inflables de roba metal·litzada amunt i avall, des del riu fins l’ajuntament, seguint els xiulets d’uns “monitors”. No tinc clar si tot plegat em va ajudar a reflexionar sobre la configuració de l’ús de l’espai públic, ni si l’espectacle és gaire interessant pels que miren, però és innegable que vam estar una estona entretinguts.

En acabat aquest espectacle, i mentre recuperàvem forces amb un vermut a la mà, vam tenir els 10 minuts de pluja torrencial que havien promès les prediccions meteorològiques. Vam refugiar-nos a un bar i ja no en vam sortir fins les 17.00, quan vam anar a la plaça del Carme a conèixer uns hipopòtams dels que ens havia parlat molta gent.

Hippos, de Zum Zum Teatre i Quim Bigas és una troballa estètica. Uns vestits inflables en forma d’adorables hipopòtams de conte infantil amaguen els cossos de 3 ballarins que els fan moure de les maneres més divertides i insospitades. L’artefacte és impecable i els animalons, preciosos, però l’efecte “guau!” és força efímer i potser caldria alguna cosa més per sostenir la nostra atenció més enllà dels cinc primers minuts.

Després d’Hippos vam canviar de plaça per veure Witness this, de Company Chameleon, un espectacle de dansa al carrer que explora el trastorn bipolar. Quatre ballarins, tres homes i una dona, donaven vida a una coreografia que em va semblar potent, intensa i entenedora. Ideal pels que no estem acostumats a veure dansa.

I després de Witness this va començar la màgia, la successió de moments que m’han portat fins aquest matí a les 12, quan he donat per tancada la fira perquè he decidit que era allò, i no res més, el que em volia endur a casa.

El nom que més s’ha repetit a la fira aquests darrers dies ha estat el de la companyia francesa Adhok. Adhok portava a Tàrrega una trilogia d’espectacles gratuïts de carrer (2 itinerants i un fixe) que han estat sens dubte el millor que hem vist en aquesta edició i que, si em permeteu, us explicaré en l’ordre que els vaig veure (que potser no és el millor, o potser sí, ves a saber).

Issue de secours reflexiona sobre la vellesa, sobre qui som o en què ens convertim quan ens fem grans, quins son els nostres somnis, què trobem a faltar, com ens veiem, com ens veuen. L’espectacle, que dissabte a la tarda va omplir de gom a gom la plaça del Carme estava protagonitzat per 7 ancians que s’escapen de la residència on viuen per recuperar la llibertat. La seva sensibilitat, la qualitat dels actors i la impecable dramatúrgia capaç de fer-te connectar amb els teus sentiments i records de manera molt íntima em va fer plorar de valent al final. No vaig ser l’única. 

Le nid, per la seva banda, explica tot allò que passa entre el naixement i el moment de sortir del niu, que a França són més aviat els 18 anys, centrant-se sobretot en el període de l’adolescència. Nou increïblement talentosos intèrprets ens mostren problemes, inseguretats o moments inoblidables que, qui més qui menys, tots hem experimentat entre els 12 i els 18 anys. Tot això muntats a sobre un niu de palla del que fa molta por baixar però d’on al final, veiem sortir corrent als joves, camí de la vida adulta.

I corrent arriben a L’envol, la darrera part (per mi) de la trilogia, en la que veiem com els nens s’han fet grans i s’enfronten a coses com buscar feina sense experiència en l’Europa amb més atur juvenil de la història, les primeres relacions de parella, la por a què seran d’aquí 10 anys. Amb la mateixa intel·ligència, sensibilitat i perfecció en l’execució de les dues anteriors. L’envol també m’ha connectat amb una i mil coses, i m’ha fet plorar aquelles llàgrimes d’alegria que de vegades plores perquè sí, perquè la vida era això i aquesta vegada t’ha pillat en el lloc i el moment adequats.

I és per això he decidit que ja en tenia prou, que era aquesta sensació la que em volia endur de Tàrrega, que ja no volia res més. 

I, hores després , encara la sento a la pell.

Serà que m’estic fent més sàvia. Potser. Qui sap.

Gràcies per tot, Tàrrega.

Fins l’any que ve.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.