Fira Tàrrega 2017 – La crònica

Del 7 al 10 de setembre seré a Fira Tàrrega veient un gran número de muntatges i vivint l’esdeveniment per primera vegada. En aquesta entrada narraré l’experiència en forma de crònica durant aquests quatre dies i en les properes setmanes publicaré crítiques separades dels espectacles que consideri més interessants.

 

Dijous 7

Dues hores tres quarts, això és el que triga el tren de Renfe en recórrer la distància que separa Barcelona de Tàrrega. I només tres cops al dia. Com a pixapins sense cotxe ni carnet no puc dir que estigui satisfeta amb el servei que em proporcionen els ferrocarrils estatals, però tampoc no puc dir que estigui sorpresa. Com a mínim el tren ha sortit a l’hora i he pogut aprofitar per llegir/treballar una mica.

I després d’un trajecte on el paisatge urbà ha anat desapareixent poc a poc per donar pas a un entorn rural al qual (ho confesso) no estic acostumada, he baixat del tren, he comprès que ja no era a Kansas i que aquí l’aire és més fresc (i més net) i he anat cap a la Llotja a recollir la meva acreditació de premsa.

Amb ella al coll, començo el viatge. La meva primera Fira Tàrrega.

Vaig cap a la plaça Major i em trobo l’Ada Vilaró i el seu espectacle urGENTestimar. Tinc molta curiositat per aquesta performance que ha començat a les 7 del matí i que durarà 40 hores. A la plaça, uns cartells i col·laboradors de l’espectacle demanen silenci. A cadascuna de les cantonades hi ha unes estacions amb tauletes on es convida les persones a interactuar. Suposo que l’experiència deu ser similar a la del bot de Telegram amb el que he estat xerrant mig estiu. A principis d’agost, Fira Tàrrega va fer una crida per xarxes socials per buscar col·laboradors per a aquest espectacle. N’hi havia prou amb buscar el bot de l’espectacle a Telegram (una xarxa social similar a Whatsapp) i respondre les seves preguntes. No eren preguntes senzilles, ans al contrari. L’objectiu d’aquestes era fer-nos plantejar els límits, per exemple, de la nostra generositat, a qüestionar-nos com a veïns, familiars, amics. A fer-nos entendre que, efectivament és urgent estimar.

Vilaró està al centre de la plaça, sota un sol de justícia, amb els peus submergits en un pam d’aigua continguda en una gran rectangle d’obra. A les mans, una bola de plàstic que ofereix als que s’apropen a mirar-la als ulls. Jo encara no m’hi he vist amb cor de participar, crec que abans necessito entendre una mica més l’espectacle. Encara tinc temps. Pels altaveus instal·lats a la plaça se sent el batec d’un cor, com si haguéssim posat la orella sobre el pit de la Mare Terra. Un veí que passa es queixa a l’organització que aquell “soroll” és insuportable i que la seva mare està malalta i que si ha de durar gaire la broma. Els organitzadors el conviden amablement a mantenir una conversa tranquil·la sobre el tema, però ell, tot d’una, té molta pressa i no pot parlar. La veritat és que em quedo amb ganes de saber com acaba, però no puc evitar pensar si el bon home hauria gastat el mateix mal gas si, enlloc d’una performance, el “soroll” hagués estat d’unes obres, per exemple. Em pregunto si el problema real no és que l’home no considera gaire necessari fer teatre al carrer. A les 8 del vespre tindrà lloc un dels moments d’inflexió d’urGENTestimar. Em pregunto què veurem aleshores.

Després de dinar i amb unes hores per gastar abans del primer espectacle, decideixo anar a la Llotja per treballar una mica amb el portàtil. La Llotja és el punt de trobada professional, on companyies, associacions i productores munten estands per presentar i oferir la seva feina. És on té lloc la part més comercial de la Fira (també imprescindible). De moment, l’ambient és força tranquil. Sospito que demà a aquestes hores això serà molt diferent, però, de moment, aprofito la calma abans de la tempesta per agafar forces. Propera parada: Pool (no water) el més nou d’Íntims Produccions (sí, els de Wasted).

Després del gran èxit que va suposar el seu anterior espectacle, els Íntims han decidit llançar-se a la piscina, mai millor dit, amb un nou muntatge en companyia d’artistes tan joves com ells, i que formaven part de l’equip creatiu responsable d’un dels espectacles més originals de la temporada passada, Wohnwagen. El resultat, Pool (no water), malgrat treballar sobre un text de Mark Ravenhill que aborda el tema de l’èxit, l’enveja, la gelosia i el vampirisme implicat en els processos creatius, té un aire massa accentuat de déjà vu, les interpretacions, l’energia i la posada en escena són potents però recorden massa a la feina anterior, i tots els implicats són massa joves i tenen massa talent per assegurar tant la jugada.

Surto de Pool i passo de nou per urGENTestimar. La plaça és ara plena, es prepara una acció col·lectiva, grups de gent amb cartolines amb grans missatges ben variats (“amor”, “llibertat”, “sardanes”, “no a l’abocador”…) esperen el moment per aixecar-les. Enmig d’ells Ada Vilaró segueix amb la seva bola de plàstic a les mans i el seu vestit que, ara me n’adono, em recorda poderosament al dels jedis de La guerra de les galàxies, serà buscat?

Però no m’hi puc quedar gaire, he d’anar a Màtria i Cal Trepat em queda una mica lluny. A més, jo sóc persona de perdre’s, així que no val a badar. Mai no sé quan acabaré fent mil voltes.

Després de tractar el tema del dolor a Most of all you’ve got to hide it from the chicks, a Màtria, Carla Rovira (“actriu, creadora i gallina”, segons ella mateixa) aborda el tema de la memòria, de la construcció de la memòria a les famílies i en la societat en el seu conjunt en un entorn tan atípic i carregat de traumes com és el nostre, després de la Guerra Civil. Copa en mà unes hores més tard al Club Pro (el punt de trobada més distès dels professionals) comentàvem que falta un nom per al que ha fet la Carla partint de la història de la seva pròpia família. La seva combinació de teatre documental, performance, verbatim i, fins i tot, autoparodia és tan única com ho era el seu primer espectacle. És cert que queden detalls per polir, però a mi em va emocionar.

Després de Màtria, recerca desesperada d’un lloc on fer un entrepà i cap a Nafrat, el viatge de la vergonya, el darrer espectacle del dia. Una experiència en la que el públic experimenta què vol dir travessar una frontera de manera il·legal dins un camió. Un espectacle potser massa alliçonador, que depèn molt de la suggestió de qui mira, i en el que a mi em va costar força entrar. Malgrat tot, la idea és prou interessant.

I així, baixant d’un camió al costat d’una fàbrica de Tàrrega va acabar ahir el meu dia. Encara quedaria temps per una copa però sense allargar-se massa, que encara queda molta fira.

 

Divendres 8

Aquest matí m’ha despertat a les 7 el campanar de l’església. Després, ha començat a sonar de nou el cor que batega a la plaça amb urGENTestimar i que ha estat mut tota la nit. He pensat en el veí molest i no he pogut evitar riure. Impossible seguir dormint. Arrenca un nou dia.

Quan un campanar desperta a algú com jo a les 7 del matí a Tàrrega tens poques opcions. O bé vas a fer un esmorzar de rei o bé aprofites l’estona per escriure. Jo opto per la segona opció i enfilo cap a la Llotja pensant que potser no estarà ni oberta o que potser estaré més sola que un mussol. Però no. Només entrar a la sala de premsa em trobo amb en Jordi Bordes. Normal, ell també s’ha llevat a les 7. Però per un altre motiu. Ha estat un dels valents que ha passat la nit a la plaça Major dormint amb Ada Vilaró com a part de l’espectacle urGENTestimar. Pregunta obligada, “Com ha anat?”. “Ha fet molt de fred i el llit era tirant a incòmode, però ha estat una experiència”.

Quan acabo la crònica (la d’ahir) ja és hora d’anar tirant cap a la plaça Urgell per veure Momentos estelares de la humanidad de la companyia Eléctrico 28. Però, abans, torno a parar a la plaça Major i torno a trobar-me a Ada Vilaró. I torno a seure a mirar-la i, aquesta vegada, per fi, ho entenc. El cor que ressona a la plaça és el de la performer, amplificat pels altaveus. Quan algú s’apropa a ella i agafa amb les mans la bola de plàstic que ella li ofereix, el que se sent són els batecs d’aquesta persona. El contrast és immediat. El cor de l’Ada batega lent i regular, el seu so transmet pau, bondat, tranquil·litat. Els de la resta, depèn, però la majoria van ràpids, irregulars, neguitosos. Ara ho entenc tot. Ara ho vull provar. La plaça està mig buida, així que m’hi apropo. Agafo la bola amb les mans i sento el meu propi cor reverberant a la plaça. Va ràpid, irregular. Miro l’Ada als ulls i intento buscar-hi aquesta pau que ella té dins, el meu cor es relaxa una mica. Deixo de mirar-la i busco aquesta mateixa pau dins meu. El so dels altaveus em retorna una lleugera acceleració. Però ho he entès. He captat el missatge. Deixo anar la bola i li dono les gràcies. Ella somriu.

Després de perdre’m una mica, arribo a la plaça Urgell. Durant la següent hora i mitja recorrem els carrers de Tàrrega amb uns auriculars i una estrella daurada al front. Eléctrico 28 ens proposa invocar les circumstàncies per assolir un moment estel·lar de la humanitat tal i com els va descriure Stefan Zweig. Si per fer-ho cal córrer per una rotonda, posar-se literalment de peus a la galleda o apilar pedres, doncs es fa. Aquest ha estat un dels espectacles més divertits i optimistes de la fira. Un d’aquells que et deixa amb bon gust de boca, un somriure als llavis, les vambes plenes de fang i els texans molls fins els genolls. Bé.

Així, amb pinta de tornar una mica de la guerra, decideixo tornar a la Llotja per veure la presentació del llibre El carrer és nostre, editat per Raig Verd Editorial i signat pels periodistes Aída Pallarès i Manel Pérez. El llibre és una història i una reflexió sobre les arts de carrer a Catalunya. Un títol imprescindible i necessari (la bibliografia sobre el tema és francament escassa) escrit per dues veus expertes i autoritzades. Em moro de ganes de començar a llegir-lo!

Aprofito que em sobra mitja horeta per estirar-me al sol i deixar que se m’assequi la roba. Missió acomplerta. Dinar de germanor a la piscina i sant tornem-hi.

El meu horari em diu que he d’anar a l’Ateneu. Quan hi entro se’m fa estrany. Allò és un teatre amb totes les lletres. Butaques, escenari, teló. És el que té la Fira, que fuig constantment dels espais convencionals. Però, malgrat que l’espai no podria ser més clàssic, Welcome to paradise, no ho podria ser menys. Un muntatge creat per actors amb diversitat funcional que aborda un tema de gran actualitat: la crisi dels refugiats. Una feina realment interessant, amb una dramatúrgia ben treballada i una dignitat indiscutible. Em va sorprendre molt gratament.

I després d’aquesta parada sota teulada, torno al carrer, aquesta vegada a la plaça Europa, a veure un parell d’espectacles de dansa. Els que em llegiu sabeu que no acostumo a escriure de dansa (principalment perquè no en veig gaire) i aquesta vegada no faré cap excepció. Per parlar de dansa em manca coneixement i lèxic, no puc passar del “m’agrada” / “no m’agrada” i, la veritat, ni tan sols tinc un gran criteri. És cert que Conseqüències i Lucky Shots, els dos espectacles que vaig veure, em van agradar i em van fer passar una bona estona, però no us puc dir gaire més. Només que en aquests casos agraeixo que algú com Mercè Rubià (periodista de Teatre Barcelona que de dansa i de teatre de carrer en sap molt més que jo) m’acompanyi i em comenti la jugada. Jo de moment miro, escolto i aprenc.

Després de Lucky Shots sento parlar per primera vegada de Rodrigo Cuevas. “No l’aniràs a veure?” em diu amb els ulls desorbitats en Xavi Pardo, periodista de Rac 1. “Tinc altres plans”. “Canvia’ls”, l’ordre la fan a l’uníson el Xavi i la Mercè. “M’ho penso”.

I surto corrents cap a Ferida. A la font del Congrés se’ns fa fosc mentre assistim a un espectacle de creació col·lectiva que parla de la felicitat, de renéixer, de sobreposar-se i de més coses. Cadascun dels pares de la criatura hi ha aportat la seva especialitat artística (text, dansa, acrobàcia, clown…) i peces de la pròpia biografia, però jo vaig trobar a faltar una dramatúrgia més sòlida que donés entitat al conjunt, al marge de les feines personals.

Surto de Ferida amb ganes de gresca, és nit de divendres i el cos em demana acabar amunt. Recordo el nom de Rodrigo Cuevas i envio un whatsapp a la Mercè: “Vinc”.

Santament. Assegudes a terra a primera fila veiem com entra en escena un home que ens recorda vagament a Freddy Mercury i que porta l’estilisme més increïble que puguis imaginar. Als peus, esclops de fusta, al cos, un vestit que homenatja alhora el quimono dels samurais i el vestit dels toreros. Al cap, un barret que és mig del vestit típic asturià mig japonès. A la cintura una lligacama i a les cames, mitges negres. Ukelele en mà comença a cantar una peça de folklore asturià mentre sona un fons de música electrònica. Rodrigo Cuevas és un d’aquells performers totals que aconsegueix posar-se el públic a la butxaca només posar un peu dalt de l’escenari. La seva fusió de música tradicional i música electrònica és absolutament increïble i durant una hora i mitja només tenim ulls i oïdes per ell. Si mai veieu el seu nom a qualsevol lloc, compreu entrades. Jo vaig esdevenir fan seva en menys de 10 minuts.

Sortim d’El mundo por montera amb ganes de cremar la nit, però la nit no sembla tenir ganes de ser cremada. Finalment, decidim demanar-li al Rodrigo Cuevas que es faci una foto amb nosaltres al Club Pro per segellar el nostre amor etern (aquí la foto) i anem a dormir amb la promesa que dissabte sí que sí, que dissabte tanquem els bars.

 

Dissabte 9

El dia desperta gris. Fa fred. Avui plourà, diuen. Surto de casa amb jaqueta i paraigües, per si de cas.

Comencem el dia suau amb un muntatge familiar que volia veure al Grec però no vaig poder: My baby is a Queen de La Petita Malumaluga, un espectacle per tots els públic (tots) però en el que els més petits són els amos. Asseguts a terra al voltant de l’escenari, els nens de 0 a 3 anys es poden moure lliurement per l’espai escènic. My baby is a Queen és un espectacle de dansa, amb una música dolcíssima que parla de la diversitat (de la física, la sexual, la funcional) en el llenguatge universal del moviment, i que ens recorda que tots podem ser reines. Els nens han gaudit de valent, i els adults, també.

La següent parada del dia és un espectacle de carrer. El títol, Odisea ’80, i l’argument, nostàlgia d’aquesta dècada tan plena de purpurina i muscleres, va fer que l’apuntés amb majúscules al meu horari. Amb uns bafles gegants muntats sobre un tricicle d’aquells de repartiment amb motor de ciclomotor escopint temazo rere temazo, un equip de cinc intèrprets comencen a ballar i a fer merder mentre la gent s’amuntega al seu voltant amb alegria. Tino Casal, Tejero, els xandalls de tactel, les malles d’Eva Nasarre, Naranjito, Verano Azul i moltes més coses surten a escena mentre no parem de ballar i, en el millor moment… arriba la pluja. “No podem seguir. Torneu al vespre”. No patiu que tornarem.

Aprofitem per anar a dinar.

Allarguem el dinar com si fos Nadal mentre esperem que pari de ploure. Després del cafè, jo torno a enfilar cap a la Llotja per escriure la crònica de divendres. A la sala de premsa em trobo la Teresa Bruna, de Teatral.net, i n’Antoni Ribas, del diari Ara. Sense aixecar gaire la vista de les nostres pantalles intercanviem opinions, consells, anècdotes, carregadors de mòbil i ibuprofens. Quan acabo de penjar la crònica és hora de fer via cap a Ondara Park. Tinc número per un espectacle de carrer unipersonal de tres minuts de durada que té lloc dins d’un coet espacial: I-Mag 341. L’experiència, de la qual no puc explicar res, perquè així ho demanen a tots els espectadors, és divertida, sobretot pels més petits.

D’Ondara Park enfilo a tota velocitat cap a Cal Trepat per intentar veure l’espectacle de La Veronal. No tinc entrada, però m’han convençut per provar sort i intentar entrar si hi queda lloc un cop entri tothom. No n’hi ha. Decidida a tornar-ho a intentar diumenge, torno al centre per intentar veure alguna cosa de carrer en el temps que m’ha quedat lliure, però sembla que avui no és el meu dia i no acabo de trobar el que busco. Després d’un parell de voltes, recordo Odisea ’80 i m’apropo a veure el final de l’espectacle. Oli en un llum, la música i el sentit de l’humor de la companyia Nacho Vilar Producciones tornen a posar-me a to.

D’aquí, cap al museu comarcal, a veure Ningú no va als aniversaris d’estiu, un espectacle que parla de la necessitat de transcendència amb una posada en escena que simula una festa d’aniversari en la que el públic són els convidats. En ella, participem de la festa, inflem globus, fem entrepans i mengem ganchitos, però, com a mínim a la meva funció, la combinació entre les ganes de gresca del públic (que va intervenir massa en moments que potser no eren els adequats) i el to més seriós de les escenes que abordaven la tesi de l’espectacle no va acabar de quallar, i jo em vaig sentir en tot moment desubicada, sense acabar d’entendre què pretenia l’espectacle ni què s’esperava de mi com a espectadora.

M’enduc els dubtes a la plaça de les Nacions i els foragito amb una crep de Nutella, que va molt bé en aquests casos. D’aquí, al Club Pro, que poc a poc es va omplint de membres de la premsa i artistes que ja han acabat la seva fira. Molts parlen de l’espectacle de La Veronal. “Jo vull intentar provar sort demà a la porta”, comento. “Doncs jo tinc una entrada que no faré servir, la vols?”. I tant que la vull! I així, entre copa i copa ballem, riem i fem broma però, com que el que passa a Tàrrega queda a Tàrrega, poca cosa puc explicar-vos. Només tres apunts: 1) la sardana combina molt bé amb la música electrònica, 2) els xurros de la plaça del Carme són boníssims i 3) redéu quin fred que carda a Tàrrega a les 6 de la matinada.

 

Diumenge 10

No fa quatre hores que he aclucat l’ull, que em sona el despertador. Quan estic a punt de parar-lo i entregar-me de nou a Morfeu, recordo que tinc una entrada per La Veronal a les 12. Dutxa, ulleres de sol i cafè. Quan arribo a Cal Trepat, una mica massa d’hora, m’assec a assaborir una mena de coca farcida d’espinacs, panses i pinyons que he comprat de camí i que em reconcilia amb el món. El silenci a Tàrrega a aquella hora és real i magnífic, i em deixo abraçar per ell fins que comença a arribar la resta del públic i es trenca la màgia.

Quan surto de Bologna: Passolini 35 minuts després dono gràcies als déus i a les muses per haver aconseguit aquella entrada. L’espectacle de La Veronal m’ha emocionat, m’ha captivat i m’ha hipnotitzat. Al marge de la dansa (de la que, ja ho sabeu, poca cosa puc dir a banda que era precisa i preciosa), el text i la dramatúrgia d’aquest espectacle són d’una bellesa gairebé insuportable. D’aquelles que se t’agafa per dins i et deixa una mica muda, una mica descol·locada.

Mentre recupero el contacte amb la realitat enfilo cap a l’Ateneu per participar en el darrer Vermut organitzat per Recomana.cat. En aquests vermuts, els professionals es reuneixen per intercanviar impressions i jo no he pogut anar a cap dels anteriors. Allà ens trobem amb l’Ada Vilaró i li demanem que ens expliqui com va viure ella la seva performance, les seves 40 hores a la plaça Major amb urGENTestimar. L’Ada ens parla amb serenor i molta sinceritat de la seva feina. Ens explica que està satisfeta i cansada. Que encara ha de pair tot el que ha viscut i que passarà uns dies al Pirineu per desconnectar una mica. Ens explica que li han passat coses molt potents, gent que ha plorat quan s’apropava a ella a agafar la bola. Ens parla del procés previ, dels mesos que ha estat a Tàrrega amb la gent del poble fent assamblees i coneixent-los per organitzar les peces de l’espectacle. De la nit a la plaça. Ens comenta que hi havia alguns plans B per si la bola fallava, però que finalment tot va anar de perles i ella tenia la sensació que la gent havia connectat bé amb l’espectacle. Sentir-la parlar transmet la mateixa pau que veure-la a la plaça.

Per mi, Fira Tàrrega acaba aquí, a l’Ateneu amb l’Ada Vilaró.

Unes hores després, mentre espero el tren (que arribarà amb mitja hora de retard, però aquesta és una altra història) penso en els quatre dies de fira i gairebé no m’ho puc creure. Tinc el cos exhaust però l’ànima lleugera i, malgrat que tothom comenta que Tàrrega ha estat més fluixa que altres anys, no tinc cap dubte que repetiré.

Em temo que acabo d’assistir al principi d’una llarga amistat.

[Fi.]

Deixa un comentari