Fam oculta

Quan fa cosa d’un mes vaig anar a veure La norma de l’extinció de la Companyia Ignífuga al Maldà ja vaig avisar que estaria molt pendent de tot el que fessin. La sort ha volgut que no hagi hagut de passar gaire temps entre la meva primera experiència amb aquesta companyia i la segona, i us puc assegurar que tot allò que vaig veure la primera vegada es va confirmar amb Fam oculta. La Ignífuga m’agrada. I m’agrada molt.

Val a dir que, en realitat, Fam oculta és un espectacle anterior en el temps a La norma de l’extinció i que, parlant amb propietat, el que jo vaig veure dijous passat era una reposició. Però per mi, com a espectadora, l’ordre va ser el que va ser i, si m’ho haguessin preguntat, no hauria pogut dir quina de les dues obres era anterior. Fam oculta no té res de primerenca, no és una obra de principiants, al contrari, després de veure-la sorprèn que una companyia amb integrants tan joves faci un teatre tan madur, tan ben fet en tots els aspectes.

Fam oculta parla de la vellesa, dels últims anys de vida d’uns personatges que han estat heroics i apassionats en la seva joventut. Personatges desorientats que, un cop passats els seus anys de plenitud física s’han d’enfrontar als dies que els queden d’una manera diferent. Sobre un escenari cobert de sorra (però no sorra com la de la Biblioteca de Catalunya, sinó sorra de platja), el so de la qual acompanya constantment les passes dels actors, i amb una escenografia simbòlica i, fins i tot, onírica, els actors i el text són els únics protagonistes d’una funció fascinant.

D’una banda tenim a Gal Soler que, en el seu paper de cor, actua com a consciència i narrador des d’un racó discret de l’escenari. La seva veu, l’única amplificada per un micròfon, esdevé una mena de demiurg enmig de les accions dels personatges. De l’altra banda tenim els tres protagonistes, Júlia Rodón, Aleix Melé i David Teixidó, que fan una autèntica exhibició de teatre físic, amb unes interpretacions impecables, que transmeten totes les emocions i contradiccions amb què es troben els seus personatges.

I tot plegat s’arrodoneix amb la direcció de Pau Masaló, que també signava La norma de l’extinció, i que torna a demostrar que el seu instint a l’hora de donar vida als textos és indiscutiblement brillant. Fam oculta és una història plena de metàfores i poesia, no és un text fàcil i, malgrat això, Masaló aconsegueix donar forma a un espectacle capaç de conmoure als espectadors.

Ho vaig dir fa un mes i ho torno a dir, estigueu atents a la Companyia Ignífuga. Un grup amb tant de talent està condemnat a fer muntatges imprescindibles. No us els perdeu.

 

Fam oculta – Autor: Peer Wittembols. Traducció: Pau Masaló a partir de la traducció al castellà de Ronald Brouwer. Director: Pau Masaló. Repartiment: Júlia Rodón, Aleix Melé, David Teixidó i Gal Soler. Sala: Teatre Tantarantana. Data: 30/10/14. Fotografia: (c) Paula Maestro.

One thought on “Fam oculta

Deixa un comentari