Falsestuff

Recordo perfectament la primera obra que vaig veure de Nao Albet i Marcel Borràs. Era una de les peces de Dictadura/Transició/Democràcia al Teatre Lliure. La vaig detestar. Això em va fer defugir-los fins que vaig tornar a arriscar-me amb Mammón que, en canvi, em va fascinar. Ara no me’ls perdo mai i em pregunto què passaria si tornés a veure aquell primer muntatge. L’efimeritat del teatre ja les té, aquestes coses.

Així que no vaig dubtar ni un segon a anar a veure Falsestuff i no em va decepcionar. 

Falsestuff és una reflexió sobre l’autoria i la creativitat vestida de gamberrada, que també ho és. I és que malgrat el seu indubtable talent, Albet i Borràs són, per sobre de tot, els enfants terribles del teatre català. Per això són gamberros, no transgressors, perquè la seva transgressió està ben còmoda dins del sistema, un sistema que necessita un cert qüestionament de tant en tant per quedar bé de cara a la galeria, sempre que la ferida procedeixi de foc amic. Queda dit.

Falsestuff juga amb diferents gèneres i posades en escena per presentar-nos a una colla de criminals que es dediquen a falsificar obres de teatre. Us deixo un segon per pair-ho.

Falsificar obres de teatre.

Potser soc jo, però a mi aquesta idea em va fer moltíssima gràcia. Precisament perquè en teatre els textos són representats una vegada i una altra per diversos grups humans, perquè hi ha companyies que tenen “còpies” legals a altres països, perquè hi ha directors que són sacs de tics perfectament copiables, perquè tothom s’inspira en tothom i els homenatges van a l’ordre del dia. Sí, em va semblar bona idea parlar-ne, i trobo que el format mateix era prou eloqüent.

La història comença amb una escena llarga i preciosa de teatre dansa, continua amb una altra estil Señor Serrano (o Rigola a Nixon/Frost (avui estic nostàlgica)) per mostrar-nos una partida de rol (crec que això és el que més sorpresa/gràcia em va fer de tot), segueix amb teatre físic, evoluciona cap al musical western, incrusta un col·loqui després de la mitja part (no són els primers a fer-ho), aterra a una farsa italiana i remata amb Tarantino. Tot plegat una muntanya russa de gèneres i tons a la que potser li sobren uns quants minuts d’aquí i d’allà per fer-la baixar de les tres hores que dura i que, cap al final, comencen a fer-se feixugues.

En escena un repartiment increïble que flueix i canvia de pell amb facilitat per donar vida a una munió de personatges sempre amb una darrera sorpresa que oferir-nos.

Falsestuff és una d’aquelles obres grans, espectaculars i sorprenents fetes per deixar-nos bocabadats, fer-nos sentir moderns i fer-nos també reflexionar. I se’n surt. Jo m’ho vaig passar genial.

 

Falsestuff

Autoria, dramatúrgia i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb Nao Albet, Marcel Borràs, Jango Edwards, Naby Dakhli, Thomas Kasebacher, Victor Lauwers, Diana Sakalauskaité, Laura Weissmahr i Sau-Ching Wong. Disseny de vestuari: Vera Moles amb la col·laboració de Maria Gasa. Col·laboració en la dramatúrgia i la direcció: Lisa Boa Houbrechts. Disseny d’escenografia: Adrià Pinar amb la col·laboració d’Oscar van der Put. Disseny de llums: Cube.Bz. Composició musical: Nao Albet. Disseny de vídeo: Oslo Albet. Caracterització: Toni Santos. Coreografia: Nao Albet, Marcel Borràs i Sau-Ching Wong. Moderador del col·loqui: Pedro Azara. Ajudant de direcció: Anna Serrano. Ajudant d’escenografia: Maria Alejandre. Producció executiva: Anabel Labrador. Una coproducció del Festival Grec 2018, el Teatre Nacional de Catalunya i l’Associació Uns Nois que fan Teatre.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. Data: 29/06/2018. Fotografia: (c) May Zircus / TNC.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.