Et vindré a tapar - Terrats en cultura

Et vindré a tapar

Confesso que em feia una mica de por veure Et vindré a tapar. M’explico. En els darrers mesos no hi ha hagut persona que l’hagués vista que no em digués: “Ves a veure-la. És preciosa”. Unanimitat absoluta. Fins i tot persones que no acostumen a estar d’acord coincidien en aquest punt. I, és clar, quan et diuen que una cosa és tan i tan bona, el més fàcil és que t’acabi decepcionant.

Però no. En això Et vindré a tapar també és una excepció. És tan bona com diuen. Com us dirà qualsevol que l’hagi vista. Com us diré jo ara mateix. Aquest espectacle de creació col·lectiva imaginat per la companyia Espai en construcció és una d’aquelles joies que sorgeixen cada tant i et deixen bocabadat, amb l’estòmac remogut i alguna llàgrima als ulls.

Et vindré a tapar parla de la nostra Guerra Civil però no és una altra història de la Guerra Civil. És la història de totes aquelles dones (potser seria més acurat dir noies) que van veure com els seus joves marits no tornaven mai del front. És el relat que mai no s’explica de com aquelles dones van haver d’aprendre a viure sense saber què havia passat amb els homes que estimaven. Moltes encara avui no ho saben. Moltes van morir sense resposta.

Amb una delicadesa absoluta, una posada en escena senzilla i una feina precisa, concreta i gens afectada, Et vindré a tapar fuig del melodrama i ens porta pels camins del costumisme ben entés i, en alguns moments, de la farsa que disfresa el cop de puny que està a punt d’arribar. El discret ambient sonor creat per una violinista que també es converteix en vent, riu i el que calgui ens transporta a la realitat d’aquestes tres dones valentes que només busquen respostes a preguntes que gairebé no es poden ni dir en veu alta.

Tres magnífiques actrius donen vida a Nuri, Maria i Lluïsa, personatges que és impossible no estimar.

A més, en el meu cas, vaig tenir el luxe de gaudir d’aquesta meravella en un entorn únic: un pati interior del barri de Gràcia. Un miracle de plantes i sorra al mig de la ciutat descobert pels amics de Coincidències per al seu cicle Terrats en Cultura. Poder veure les actrius a una distància de centímetres i tenir la oportunitat de compartir amb elles, el director Roger Ribó i una representant del Memorial Democràtic un interessant i emotiu col·loqui postfunció va acabar d’arrodonir l’experiència.

Calen més textos com Et vindré a tapar. Cal que algú doni veu a totes les duríssimes històries humanes que van quedar soterrades després de la Guerra Civil. Calen companyies com Espai en construcció capaces d’entendre que, en teatre, menys és més. Capaces d’emocionar-nos i fer-nos pensar amb bellesa i delicadesa.

Si no heu vist Et vindré a tapar, no ho dubteu ni un segon. És tan bona com diuen.

Et vindre a tapar - Espai en construcció.

 

Et vindré a tapar Espectacle de creació col·lectiva. Director: Roger Ribó. Repartiment: Maite Bassa, Montse Bernard i Blanca Solé. Compositor: Pedro González. Violinista: Roser Farré. Sala: Un pati privat en el marc del cicle Terrats en cultura 2015. Data: 18/07/15. Fotografies: Facebook Coinciències i Facebook Espai en construcció.

Deixa un comentari