Els darrers temps al nostre país han estat una muntanya russa d’emocions en el terreny polític. Després d’uns anys en els que molta gent va creure que el carrer era una eina real per a la transformació de la societat, que els partits polítics eren servidors de la població i que la justícia era cega i justa, va arribar la gran decepció, allò que molts avisaven des del principi: el nostre país (i penso que tots) és poca cosa més que un joc carregat d’interessos personals on molta gent hi té molt a guanyar i a perdre si canvia l’statu quo i, només per això, no està disposada a permetre-ho.
I és aquest joc de poder i favors on no hi ha un pam de net el que retrata amb humor i sàtira, però de manera implacable, Carla Torres a Estat decepció, una història que barreja en un únic còctel referents de la història propera, desde de les càrregues de l’1-O a les protestes universitàries, passant pel cas 4F, en un univers paral·lel preocupantment semblant al nostre on policia, jutges, pol·lítics i manifestants estan atrapats en una mateixa xarxa clientelar i corrupta on es perden els somnis i les bones intencions.
No busqueu redempció, optimisme o escalf (la paraula de moda) a Estat decepció perquè no n’hi trobareu. El text de Carla Torres pot resultar una mica cínic per alguns, no proposa solucions ni salva a cap personatge, però resulta un retrat força fidel de l’estat anímic i mental en el que es troba molta gent aquí i ara (i no sense raó).
La posada en escena em va semblar una magnífica troballa. L’escenografia d’Anna Tantull convertia una bastida en un espai multiús amb infinitat de possibilitats, el vestuari de Zaida Crespo aconseguia amb pocs elements caracteritzar cadascun dels personatges que encarnaven els intèrprets (tots en fan més d’un), així com la seva afiliació en la trama global, amb intel·ligència i rapidesa, i el moviment constant i el joc amb la bastida convertia tota l’acció en una gran coreografia, amb un ritme impecable, que aconseguia donar aquella idea de que tot estava escrit d’antuvi, que en aquesta història no es podia canviar res.
Aquesta posada en escena tan original com exigent funciona gràcies a un repartiment versàtil, àgil i amb molta vis còmica, disposats a jugar i a gaudir del joc: Pepo Blasco, Xavi Gardés, Clara Manyós, Eu Manzanares i Ruth Talavera interpreten amb encert policies antidisturbis, estudiants rebels, advocats de bufets d’alta alcúrnia i molts altres personatges que apareixen i desapareixen a mesura que avança la trama.
No ens enganyem, ni la història ni el final que proposa Estat decepció són originals. Que el món és un cau de corrupció ja ho sabíem. El que resulta original és la proposta i el total desinterés per buscar una solució o donar esperances al personal. En un món on sembla que sempre cal buscar sortides i el pessimisme es penalitza gairebé com una deslleialtat a la pàtria, jo vaig trobar refrescant i tranquilitzador veure una obra en la que em podia riure de tot plegat sense que ningú m’alliçonés ni m’intentés col·locar una recepta miraculosa. I és que de vegades riure és l’única sortida.
Estat decepció
Dramatúrgia i direcció: Carla Torres. Repartiment: Pepo Blasco, Xavi Gardés, Clara Manyós, Eu Manzanares i Ruth Talavera. Ajudantia de direcció: Minerva Prat. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Zaida Crespo. Disseny il·luminació: Xavi Gardés i Fernando Portillo. Espai sonor: Xavi Gardés i Carla Torres. Tècnica de funció: Minerva Prat. Moviment: Carla Torres. Assessorament de cos: Vero Cendoya. Imatge: Roser Blanch. Comunicació: Clara Cols. Xarxes socials: Elisenda Riera i Roser Blanch. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch. Direcció tècnica de sala: Xavi Gardés. Una produccio de Flyhard Produccions S.L. amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i amb el patrocini de Gramona i Llibreria Montseny.
Sala: Sala Flyhard. Data: 05/11/2018. Fotografia: (c) Roser Blanch.