Els tres aniversaris - (c) Jordi Egea

Els tres aniversaris

M’havia resignat a deixar passar aquest muntatge (de vegades el calendari no permet) però dimecres va obrir-se un forat i vaig còrrer cap a La Villarroel perquè tenia la sensació que me n’estava perdent una de bona.

I la vaig encertar. Els tres aniversaris és una adaptació intel·ligent, moderna, càustica i iconoclasta de les tres germanes de Txékhov. En aquesta proposta, les germanes no són russes ni viuen a Moscou, són alemanyes, viuen si fa no fa avui dia i han estat “víctimes” d’uns pares superintel·lectuals que, a banda de batejar-les amb noms russos, les han convençut que les coses materials i mundanes són d’allò més irrellevants. Això, com no podia ser d’una altra manera, les ha convertit en outsiders, inadaptades a tots els nivells, incapaces de dur una vida normal, permanentment insatisfetes.

L’obra es desenvolupa en tres aniversaris consecutius de la germana mitjana, a qui al llarg de l’obra veurem fer 38, 39 i 40 anys però, malgrat que en cada aniversari tothom vol canviar la seva vida, veurem com any rere any la partitura es repeteix malgrat canviar alguna nota. Aquestes tres germanes (i un germà) de ment ràpida, llengua esmolada i una buidor incommensurable em van resultar incòmodament properes i entranyablement transparents. Les seves vides són les nostres (les de la meva generació) i la seva insatisfacció l’he mastegada (i empassada) jo en més d’una ocasió.

En escena, un repartiment gloriós ajustat, còmplice i divertidíssim on destaquen, com no podia ser d’una altra manera, les tres germanes del títol, amb una Rosa Boladeras brillant i embogida, una Anna Alarcón contradictòria i enamorada, i una Victòria Pagès amargada i incisiva. Totes tres protagonitzen els millors moments i les millors línies de l’espectacle. Cal destacar també la feina de Miranda Gas, convertida en una Juani de barri (molt allunyada d’altres interpretacions recents) i que dóna vida a l’únic personatge “terrenal” de la funció.

Amb una posada en escena àgil i un ritme magnífic, la única cosa que se li pot retreure a aquest text és un tercer acte que no acaba d’estar a l’alçada de la resta de la funció, que es torna reiteratiu, perd gran part de l’enginy anterior i construeix un final que no acaba de fer justícia a tot el muntatge.

Malgrat això, Els tres aniversaris és un muntatge divertidíssim, ocurrent, d’aquells que et posen un mirall i t’obliguen a riure de tu mateix, amb personatges entranyables i reconeixedors i una posada en escena del tot impecable. Una gran adaptació d’un clàssic i una gran obra contemporània. Dues en una!

 

Els tres aniversaris

Autoria: Rebekka Kricheldorf. Traducció: Joan Negrié. Revisió del text: Montse Sardà. Direcció: Jordi Prat i Coll. Repartiment: Anna Alarcón, Rosa Boladeras, Miranda Gas, Joan Negrié, Victòria Pagès i Albert Triola. Disseny d’escenografia: Enric Planas. Disseny de vestuari: Miriam Compte. Disseny de llums: David Bofarull. Disseny de so: Guillem Rodríguez i Joan Solé Martí. Disseny gràfic i fotografies: Jordi Egea. Confecció de vestuari: Nené Fernández. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Tixé. Producció: Eloi Isern i Paloma Arza. Premsa: Maria Bravo. Cap tècnic: Ramon Beneito. Premsa de La Villarroel: Marta Ferra i Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Cap tècnic de La Villarroel: Jaume Feixas.

Producció de la Sala Trono en coproducció amb La Villarroel, Teatres de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus i Teatres de Valls, i amb la col·laboració del Teatre de Salt.

La traducció ha estat possible gràcies al suport de Goethe-Institut Barcelona.

Sala: La Villarroel. Data: 07/06/2017. Fotografia: (c) Jordi Egea.

Deixa un comentari