Els jugadors - Teatre Lliure - (c) Ros Ribas

Els jugadors

Diuen que a la vida es pot ser qualsevol cosa tret d’avorrit. Avorrir la gent en un espectacle hauria d’estar prohibit. Quan entro a un teatre espero que m’expliquin una història, que em provoquin, que em facin riure, plorar, que em posin nerviosa, que em violentin, que em sorprenguin. Fins i tot, si no m’agrada el que veig, puc sentir curiositat per una trama concreta, un personatge, em pot interessar l’enfoc de direcció o la utilització de les llums. Però avorrir-me, això no, si us plau.

Hauria d’estar encara més prohibit tenir a la teva disposició quatre actors de la qualitat d’Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz i desaprofitar-los d’aquesta manera. Uns actors que es mereixen un monument per intentar salvar un text que no els dóna res on agafar-se. Amb uns personatges plans, fets d’anècdota i lloc comú, aconsegueixen crear interpretacions creïbles i treballades. Però, és clar, no poden fer miracles.

Els jugadors és una obra de la qual no puc comentar l’argument perquè és tan poca cosa que amb una sola frase puc reventar tota la història. Diré el que diuen a tot arreu: quatre homes (un barber, un actor, un enterramorts i un professor), que es coneixen de fer timbes de cartes, es reuneixen per acompanyar un d’ells al jutjat. Així en fred, la premisa promet, però en realitat el text és fluix, molt fluix. Una idea senzilla que podia haver tingut gràcia si s’hagués treballat més.

La direcció tampoc no es llueix gaire. Amb una escenografia de tall totalment realista (gairebé naturalista, podriem dir) el director comença sobri però, al cap d’uns minuts, es cansa i comença a saltar-se l’entorn que ell mateix ha creat. El personatge d’Andreu Benito seu a terra amb les cames penjant de l’escenari. És impossible saber on se suposa que és. Si es vol optar per una direcció més lliure on l’entorn ha d’estar més al cap de l’espectador que a sobre l’escenari (cosa que, no només és lícita sinó que a mi m’encanta quan està ben feta), no pots tenir una escenografia com la d’Els jugadors. L’última cuina tan ben equipada que he vist sobre un escenari va ser a Celobert. I allà la direcció i l’escenografia anaven en la mateixa línia. Per no comentar els canvis d’escena amb aquella mena de “quadres plàstics” on els actors es quedaven petrificats. El recurs resultava pobre i, tot sovint, innecessari.

En resum, un text intrascendent amb uns actors que es deixen la pell i aconsegueixen salvar-se.

 

Els jugadors – Autor: Pau Miró. Direcció: Pau Miró. Repartiment: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz. Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data: 08/06/12. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Deixa un comentari