El president - TNC

El president

El president va ser el meu autoregal de Nadal. Ja us he explicat altres anys que no m’agraden gaire aquestes dates i que el teatre és una de les formes que tinc de normalitzar-les. Vaig triar aquest muntatge sobretot pel Francesc Orella, que m’encanta, i per la Carme Portaceli. Estava convençuda que el gaudiria molt.

Em vaig equivocar. Però anem a pams.

El president és una obra força peculiar, ja que, malgrat que hi apareixen set actors, es tracta de dos monòlegs d’una hora cadascun. El primer el pronuncia la dona del president i el segon el president mateix. Per tant, de fet, és com assistir a dos muntatges diferents. I, per mi, el primer va resultar molt més interessant que el segon. Rosa Renom està immensa en la seva interpretació de la dona egocèntrica, narcisista i freda del president. Una dona que només pensa en si mateixa i en el seu benestar, que tracta la seva minyona com si no fos una persona i que només s’estima d’alguna manera el seu gosset. La dona del president és un personatge menyspreable que parla de l’entorn del polític i de la por a perdre el poder des d’una perspectiva personalista i molt allunyada del que podríem considerar el servei a la població. L’energia de Rosa Renom i la força que posa en el seu complicadíssim monòleg ple de repeticions i parlaments en espiral va ser, per mi, el millor de la nit.

La segona part de l’obra, impecablement interpretada per Francesc Orella, em va interessar molt menys. El president també és un home egocèntric i menyspreable, però el seu discurs basat en el concepte d’home fet a si mateix i la seva justificació d’una política repressiva i allunyada del poble se’m va fer feixuga i poc original. El seu intent de retrat d’una classe política podrida em va resultar antic i passat de moda (i em temo que el fet d’haver vist la brillant Ruz-Bárcenas fa pocs dies tampoc no hi va ajudar). El text de Thomas Bernhard segurament va resultar escandalós en el seu moment i en el seu context, però a aquestes alçades i en aquest país el seu President em va resultar fins i tot naïf. A diferència de la seva dona, amb una trama més personal i menys política, ell em va avorrir.

Això sí, la posada en escena em va semblar impecable. És molt complicat fer dinàmic un text en forma de monòleg i més encara quan el text dura dues hores, però Carme Portaceli ho aconsegueix amb nota. També cal aplaudir la feina de tots els actors secundaris que, tot i no badar gairebé boca durant tot el muntatge sí que treballen de valent amb una feina tant desagraïda com complicada.

Em vaig quedar amb ganes de saber més coses de la dona d’aquest president i de la seva minyona, dels seus fills i de les seves relacions amb els grups anarquistes. Crec que aquesta és l’obra que m’hauria agradat.

 

El president – Autor: Thomas Bernhard. Traductor: Bernat Puigtobella. Directora: Carme Portaceli. Repartiment: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. Sala: Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Data: 25/12/14.

Deixa un comentari