El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk - (c) Bito Cels

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

Estic molt sorpresa amb el que va passar ahir al Teatre Grec després de l’espectacle inaugural del Festival. No perquè l’espectacle signat per Oriol Broggi fos, un cop més, un autohomenatge amb massatge d’ego inclòs, sinó perquè, per primera vegada, la gent ho comentava en veu una mica més alta del normal. És el que té l’acumulació, suposo. Que al final, fa bola.

I és que Guilgamesh és tal i com qualsevol que hagi vist un parell d’obres d’Oriol Broggi en els darrers cinc anys podia imaginar que seria. Sorra, fraseig lent, repeticions, carrers de llum en tons càlids, més sorra (salutacions als companys de la grada de la dreta que encara deuen estar traient-se pols de sobre), aigua, projeccions, mapping, cares conegudes, un cavall, un llaüt sonant sense treva, un acordió entrant al final per allargar encara més un final que no arribava… Res del que vam veure no era nou, ni sorprenent, ni diferent, ni inesperat. Com a mínim no per mi (i només cal revisar aquest blog per veure-ho).

Així que deixant de banda la posada en escena, que sí, que tenia moments bonics, però res més, el que més em va sorprendre d’aquest Guilgamesh va ser, precisament, la idea de dur a escena Guilgamesh. I és que, no em malinterpreteu, entenc la importància historiogràfica de ser el text escrit més antic que es conserva. Però, en el fons, això és una alegre casualitat. Guilgamesh és una epopeia antiga, primigènia, va ser l’origen d’altres històries que van arribar lluny a través d’altres tradicions, bé, cap problema, però també és un relat testosterònic i misògin que planteja la por a la mort i el desig d’immortalitat en uns termes bàsics, gairebé infantils.

El Guilgamesh que vam veure ahir arrenca amb un home “pur” del bosc que esdevé humà “corrupte” després de follar amb una dona: “així sabràs el que és una dona”. La dona, la persona que et tempta amb el seu cos i et taca per contacte. Pobres homes! Després, Guilgamesh i el seu col·lega se’n van a rebentar caps i fer d’herois, que és el que fan els homes com cal. Més endavant, una deessa vol que en Guilgamesh sigui el seu amant. Quan ell s’hi nega, ella, venjativa, li envia un déu toro. Ell li talla els collons al toro i els llença a la cara de la deessa. Tot molt madur i tal. Després, el col·lega de Guilgamesh mor i a ell li agafen  suors fredes perquè s’adona que pot morir. Cal trobar la immortalitat! No sabem si per seguir matant gent, per seguir llençant testicles de toro a la cara de les dones que se li insinuïn o per què exactament. Francament…

“És que el text és antic!”, dirà algú. Em sembla fantàstic. I quin sentit té aquest relat en el nostre món? Què ens aporta com a persones que vivim aquí i ara? Quines preguntes planteja o resol? Que morir és una putada i que els humans tenim por a la mort no cal que m’ho expliqui Guilgamesh. Però és que, a més, els termes en que ho fa em van semblar superadíssims. Si a això hi sumem el retrat d’una societat misògina i masclista on els homes han de ser molt homes i les dones són el mal necessari, no entenc a qui li va semblar bona idea que això inaugurés el Festival Grec. Un festival, no ho oblidem, públic, que es va vendre com l’edició amb més presència femenina i que vol ser un pont entre Orient i Occident.

A El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk no vam veure ni ponts, ni presència femenina, ni res de res. Esperem que, com a mínim, serveixi per descobrir que l’emperador porta un lustre despullat i ja comença a agafar fred.

 

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

Direcció i espai: Oriol Broggi. Versió: Jeroni Rubió Rodon. Coreografia: Marina Mascarell. Interpretació: Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert, Ernest Villegas i també Marta Marco, Clara Segura, Lluís Soler i Ramon Vila. I la participació especial d’un cor d’actors i actrius afins a La Perla29: Carles Algué, Marc Artigau, Gina Barbeta, Anna Castells, Babou Cham, Clara de Ramon, Jordi Figueras, Lídia Figueras, Joan Garriga, Marissa Josa, Anna Juncadella, Dani Klamburg, Oscar Muñoz, Marc Rius, Pau Roca, Marià Roch, Xavi Ruano, Enric Serra, Marc Serra, Montse Vellvehí i un cavall. Interpretació musical: Yannis Papaioannou. Vestuari: Daphna Muntz. Il·luminació: Quico Guitérrez (AAI). Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Assaig cant coral: Pablo Puche. Ajudantia d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudantia de direcció: Carles Algué. Confecció del vestuari: Època Barcelona. Construcció de l’escenografia: Taller d’escenografia Castells. Dibuix del cartell: Clara de Ramon. Una coproducció del Festival Grec 2018 i La Perla 29.

Sala: Teatre Grec. Data: 02/07/2018. Fotografia: (c) Bito Cels.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.