El gran teatro del mundo de Calixto Bieito

El gran teatro del mundo

¿Us ha passat mai que veieu algú guapo, atractiu, que és totalment la mena de persona que us agrada, que sembla que l’han fet a mida per a vosaltres i, quan obre la boca, s’acaba la màgia? Doncs bé, això és el que em va passar a mi amb aquesta obra.

Llegia el programa del Grec i se’m feia la boca aigua: el text de Calderón de la Barca (que ja havia vist abans en alguna representació no professional i m’havia agradat), la direcció de Calixto Bieito, la música de Carles Santos, la dramatúrgia de Marc Rosich, la sala, el Lliure de Montjuïc… què podia sortir malament?

En arribar al teatre va quedar clar que no era la única que esperava molt de l’espectacle. La sala estava plena a vessar i hi havia força presència d’actors i gent de la professió (fins i tot el conseller de Cultura hi havia anat). Només hi haurien dues representacions, així que no es podia badar gaire.

L’escenari era un mar de tubs d’orgue i els músics estaven a banda i banda. De sobte, amb els llums de sala encara encesos el contratenor Xavier Sabata puja a una taula enmig de la platea i comença a cantar a capella. Al·lucinant. De debó. La primera mitja hora resulta impecable i, tot d’una, em desconnecto. El que passa en escena deixa d’interessar-me i començo a avorrir-me durant les següents dues (i llargues) hores que van seguir.

La veritat és que no puc dir res dolent del muntatge. Era un bon muntatge. Els cantants estaven impecables i el seu treball interpretatiu era molt bo (i gens fàcil). La música estava bé, l’espai escènic i les idees de direcció també… Però per mi era LENTA. No lenta, LENTA. Val a dir que el text original de Calderón és repetitiu i reiteratiu, fill del context històric i el públic original a qui anaven dirigits els actes sacramentals. Però aquesta adaptació portava la reiteració massa lluny pel meu gust. Accions interminables, frases convertides en lletanies, repeticions i més repeticions. El fet de conèixer el text em desesperava perquè veia el ritme amb què avançava i tot el que encara faltava…

El fet que les pantalles amb els sobretítols en castellà fossin a banda i banda de l’escenari (de manera que o bé llegies o bé miraves l’escena) tampoc no ajudava gaire, la veritat.

Més d’un entre el públic va aprofitar per fer una becaineta (ho juro) i va haver-hi un grup nombrós que no es va quedar als aplaudiments sinó que es va aixecar automàticament després del fosc final.

Jo simplement penso que jo no era el públic per a aquest muntatge. Al teatre, com a l’amor, de vegades les coses, senzillament, no poden ser.

 

El gran teatro del mundo – Autor: Pedro Calderón de la Barca. Versió en alemany: Gerhard Poppenberg. Llibret i dramatúrgia: Marc Rosich i Josef Mackert. Composició musical: Carles Santos. Direcció: Calixto Bieito. Repartiment: Xavier Sabata, Claudia Schneider, Víctor Calero, Iris Melamed, Jana Havranová, Nicole Reitzenstein, Konrad Singer, Martin Weigel, Frank Albrecht, Lena Drieschner i Víctor Najas. Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 20/07/12.

Deixa un comentari