Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya.

Cyrano de Bergerac

Potser algú no estarà d’acord amb mi, però jo sóc de la opinió que si La Perla 29 estrena obra dirigida per l’Oriol Broggi, s’ha d’anar a veure. No cal ni mirar el títol. S’hi ha d’anar i punt. Cada vegada que jo mateixa, per manca de temps gairebé sempre, m’he saltat aquesta regla, me n’he acabat penedint.

Obviament, el Cyrano de Bergerac no n’és pas l’excepció. Vagi per davant que en aquest cas sóc doblement parcial. M’encanta el que fa l’Oriol Broggi i m’encanta el text d’Edmond Rostand, així que la cosa no podia anar malament de cap de les maneres. Sumem el fet que la representació era a la Biblioteca de Catalunya i podem parlar d’un pla rodó.

D’ençà que La Perla 29 va ubicar-se a la biblioteca, han canviat moltes coses i moltes altres han quedat iguals. Ha millorat la infraestructura general. És cert que la biblioteca no és un teatre però, mica en mica, s’han fet millores en temes tècnics com la instal·lació elèctrica o el fet que ara hi ha aire condicionat (els vanos acostumaven a ser la norma fa uns anys), petites coses que van sempre en favor de l’espectacle. En canvi, les cadires segueixen sent les més incòmodes de la ciutat, què hi farem. Però la cosa més important que no ha canviat és la complicitat del director amb l’espai. Sembla que amb cada muntatge Oriol Broggi es sent més i més còmode en aquesta sala medieval i estranya, amb finestres gegants de llum artificial, terra de sorra (sorra que el director es va endur al Romea quan va anar a fer Incendis), parets de pedra, acústica complicada i gran flexibilitat a l’hora de dissenyar l’espai escènic.

Una de les coses que més em van fascinar del Cyrano va ser la posada en escena. El fet que, amb pocs, poquíssims, elements fossin capaços de recrear tots els espais que apareixen a l’obra. El cel estrellat de bombetes va ser la troballa de la nit, amb aquell aire encisador i poètic. El vestuari, a estones voluntàriament fora d’època (i què?). La il·luminació discreta que jugava magistralment amb les ombres. Fins i tot els primers minuts de caos amb uns actors que juguen a ser actors en un altre teatre. L’adaptació del text i les idees de direcció van resultar brillants en tot moment.

 

Pere Arquillué com a Cyrano de Bergerac.

 

Pel que fa a les interpretacions, jo ja sabia que l’Arquillué faria un Cyrano perfecte. Ho vaig saber fa uns mesos, quan vaig assistir a la lectura dramatitzada del Don Juan Tenorio al Teatre Romea. Arquillué era el Tenorio, és clar. Quan, mesos després, van anunciar el Cyrano, no vaig poder evitar preguntar-me si l’Oriol Broggi també hi havia anat. Pere Arquillué sap dir els versos. Dóna gust sentir-lo. Veient-lo en escena podies entendre que la Rosaura s’enamorés d’aquelles paraules. La platea també s’havia enamorat. A la resta del repartiment hi havia una mica de tot. Papers més trobats que altres i interpretacions més adients que altres, però el to general era bo i el resultat totalment solvent.

En resum, un èxit més a sumar al currículum d’un dels millors directors d’escena del país (sempre segons la meva humil opinió, només faltaria).

 

Cyrano de Bergerac – Autor: Edmond Rostand. Traducció: Xavier Bru de Sala. Direcció: Oriol Broggi. Repartiment: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Babou Cham, Isaac Morera, Pau Vinyals, Andrea Portella i Emma Arquillué. Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 13/07/12.

2 thoughts on “Cyrano de Bergerac

  1. Moltes gràcies per aquestes línies entorn a Cyrano! Sobre les cadires intentarem fer alguna cosa, però no és fàcil… sobre el Don Juan, diria que l'Oriol (posaria la mà al foc) no va veure aquesta lectura, fa temps que buscava un Cyrano i comptar amb el Pere ha estat excepcional! Fins aviat, Anna

Deixa un comentari