Dijous passat vaig poder veure (per fi!) una obra que tenia a la llista des del moment mateix que vaig saber de la seva existència, la versió de No Man’s Land (Terra de ningú) de Harold Pinter, protagonitzada per Sir Ian McKellen i Sir Patrick Stewart, dos actors que m’enamoren des de fa anys sobretot, per què negar-ho, per les seves interpretacions en pel·lícules i sèries de gènere (us he dit mai que sóc trekkie?).
Quant al text, aquest era un Pinter que em faltava i la veritat és que em venia de gust descobrir-lo, més encara en mans de compatriotes del Premi Nobel. Volia esbrinar si els anglesos veuen matisos a Pinter que a nosaltres se’ns escapen.
I he de confessar que la primera part em va desconcertar. No Man’s Land no és un text fàcil, en absolut i, de fet, apostaria que és el més pinterià de Pinter. En ell, l’autor juga en el seu terreny i amb les eines que més li agraden: situacions estranyades, diàlegs ràpids, ocurrents i, alhora, surrealistes, fragmentació, i molt subtext. La gràcia de Pinter, com a mínim per mi, és sempre trobar allò que s’amaga. A Pinter el més important és el que no es diu, el que no passa, el que només s’endevina. A la mitja part jo estava, com deia, desconcertada, no tenia clar ni on era ni cap a on anava el text, malgrat que la posada en escena i les interpretacions m’estaven agradant moltíssim (no tant la realització del National Theater Live que, en aquesta ocasió, no va estar a l’alçada d’altres i es va obsessionar en fer primers plans que no permetien veure tota l’acció). Però tot d’una, en un moment de la segona part vaig veure-ho clar. De fet, ho vaig veure tan clar que vaig haver de reprimir un crit d’eureka. Va ser una mirada, un gest molt subtil de Patrick Stewart que vaig reconèixer perfectament: el seu personatge té demència, i el que veiem en escena constantment són els seus pensaments, completament aleatoris, ara esfereïdors, ara pura comèdia, tots amb alguna relació (potser) amb la realitat, però completament mancats de lògica i coherència. Una visió crua i gens edulcorada del que passa per la ment d’una persona gran amb demència que fa temps que va perdre el contacte amb la realitat i, en canvi, viu instal·lada en aquesta terra de ningú d’on no pot marxar.
A més, en aquesta ocasió, la retransmissió del National Theatre incloïa un interessant i divertit col·loqui posterior amb els actors i el director que em va permetre confirmar la meva intuició i encara em va aclarir un parell de coses més. Llàstima que no ho facin sempre.
És cert que No Man’s Land és un muntatge “de petit format” pel que estem acostumats a veure en les retransmisions mensuals del National Theatre als Cinemes Icària, però la veritat és que per mi va ser tot un luxe gaudir de les interpretacions de dos actors de la talla de Sir Ian McKellen i Sir Patrick Stewart i poder descobrir (en tots els sentits) aquest text de Pinter.