Hedda Gabler - National Theatre - (c) Jan Versweyveld

Connexió Londres: Hedda Gabler

Doncs sí, enguany he passat el Nadal sencer a Londres (des de la Nit de Nadal fins a Reis), cosa que explica el meu silenci al blog i la riuada d’actualitzacions que arribaran ara en forma de pluja torrencial de ressenyes d’obres londinenques.

Perquè sí, com us podeu imaginar, no podia anar a Londres a veure només el Big Ben o el British Museum (que també) sinó que havia de visitar alguns teatres i veure com es fa això al país de Shakespeare. Per intentar tenir una visió el més variada possible vaig decidir fer de tot, del més gran al més petit passant pel musical, així que, com veureu, la tria és eclèctica. Us les explicaré, com faig sempre, per ordre cronològic, i començaré per l’adaptació de Hedda Gabler escrita per Patrick Marber (Closer) i dirigida per Ivo van Hove que vaig veure al National Theatre.

Aconseguir les entrades va ser un petit miracle de Nadal. Quan vaig voler comprar-les des de Barcelona estaven esgotades, però em vaig assabentar que el National Theatre ven diàriament un petit número d’entrades a preus populars (entre 15 y 18 lliures). Això sí, has d’anar a fer cua a la porta abans que obrin i pregar per ser dels primers. Això vam fer i, sorprenentment, ens van vendre entrades de primera fila centrades. Es veu que els anglesos no tenen la febre de la primera fila i, de fet, consideren les quatre primeres una mala tria. Així que els teatres acostumen a vendre-les, en general, més barates que a partir de la fila cinc i, en el cas del National, estan entre les que guarden pels pobres que fan fila a la porta el mateix dia. El Lyttelton Theatre del National té un escenari només una mica més alt que la sala Fabià Puigserver, així que us podeu imaginar la cara que se’m va quedar quan vaig entrar. No em podia creure la sort que havíem tingut.

Però, anècdotes a part, la sort real va ser, sens dubte, veure el muntatge. Hedda Gabler és un dels meus textos predilectes de teatre. M’agrada la protagonista, m’agrada la trama i m’agraden els dilemes que presenta, però he de dir que en l’adaptació de Patrick Marber encara em van agradar més. Marber aposta per presentar la Hedda no com a una víctima de la societat sinó com a un subjecte actiu i carregat de mala baba. És cert que l’entorn i la seva situació personal l’ofeguen però, en aquestes circumstàncies, ella aposta per agafar les regnes i fer alguna cosa. En aquest cas, alguna cosa ben cruel.

Hedda Gabler - National Theatre - (c) Jan Versweyveld

Partint d’aquí, Ivo van Hove tanca els personatges en una caixa blanca i brillant. Amb molts pocs mobles, un piano, flors i una llum dura, blanca i agressiva. Un treball que renuncia als grans jocs escènics i es basa en les interpretacions d’un repartiment d’autèntic luxe encapçalat per una actriu que molts haureu vist a sèries de televisió (Luther, The Affair): Ruth Wilson. La seva Hedda és tan fascinant com perillosa, tan sensual com freda, tan boja com assenyada. Un treball mil·limètric ben recolzat per tot un elenc que entra i surt d’escena per públic i que sap mantenir la tensió i el ritme d’inici a final.

Hedda Gabler és un exemple magnífic de com muntar un clàssic amb sentit i modernitat. Un muntatge que es recolza en una dramatúrgia excel·lent i unes interpretacions ajustades, amb una posada en escena sòbria però molt simbòlica que no distreu en cap moment del que és realment important. Un autèntic luxe.

 

Hedda Gabler

Autor: Henrik Ibsen. Adaptador: Patrick Marber. Repartiment: Kate Duchêne, Chukwudi Iwuji, Éva Magyar, Sinéad Matthews, Kyle Soller, Rafe Spall i Ruth Wilson. Suplents: Harry Anton, Annabel Bates, Robert Bradley, Ebony Buckle i Miriam Cooper. Director: Ivo van Hove. Escenògraf i il·luminador: Jan Versweyveld. Dissenyadora de vestuari: An D’Huys. Dissenyrador de so: Tom Gibbons. Ajudant de direcció: Jeff James. Ajudant d’escenografia: Paul Atkinson. Ajudant d’il·luminació: Nicki Brown. Entrenament de veu: Jeannette Nelson. Staff director: Rachel Lincoln.

Sala: Lyttelton Theatre. National Theatre. Data: 26/12/2016. Fotografies: (c) Jan Versweyveld

Deixa un comentari