Buried Child - Trafalgar Studios - (c) Johan Persson

Connexió Londres: Buried Child

Anar a veure Buried Child va ser un autèntic cop de sort. La cosa va ser tan senzilla com passar per Trafalgar Square, veure la cara d’Ed Harris a la marquesina d’un teatre, pensar que les entrades devien d’estar exhaurides però entrar igualment a preguntar, i acabar comprant-ne dos per aquell mateix vespre (a la fila 2, és clar, ja us he explicat que els londinencs són alèrgics a les primeres files).

Reconec que el text de Sam Shepard, tot i ser guanyador d’un premi Pulitzer, no em va acabar de fer el pes. El vaig trobar antic, allargassat i massa localista. El públic no estatunidenc realment necessita molt context per entendre totes les referències i símbols que hi apareixen i, de fet, el desconcert durant el primer entreacte va ser patent a la platea, amb molta gent preguntant: “tu has entés alguna cosa?” i consultant viquipèdia.

L’argument gira entorn a una família molt i molt disfuncional que viu als Estats Units profunds (aquests que ara han votat Trump però que als setanta ja estaven patint la mort de l’American Dream). La família amaga un secret terrible relacionat amb un incest i posterior infanticidi, circumstància que ha deixat tots els membres greument desequilibrats a nivell mental. Però, tanmateix, tot el que explica l’obra no és més que una metàfora d’un país convuls que està perdent els valors i la potència econòmica i que no sap com adaptar-se als nous temps. Res del que veiem sobre l’escenari es pot llegir literalment, d’aquí la dificultat per seguir el que passava.

Però malgrat el desencontre amb el text, he de dir que només veure treballar els actors va valdre la pena. Ed Harris és una autèntica fera. El seu personatge és un vell malalt, borratxo i moribund, que passa la major part de l’obra assegut o estirat a un sofà tronat al mig de l’escenari, estussegant, cridant i dient crueltats. El cas és que realment creies que a Ed Harris li quedaven dos telenotícies. El seu treball físic va ser espectacular, la seva capacitat per projectar la veu i fer-la sonar, alhora, moribunda era magnífica i tot el treball de subtext que es mostrava en les seves reaccions era d’una subtilesa impecable. D’altra banda, el repartiment sencer jugava a la mateixa lliga i, fins i tot la jove debutant Charlotte Hope, que li donava les répliques a Harris durant bona part del segon i tercer actes, em va semblar una tria perfecta pel paper.

Una escenografia realista i molt carregada, i una direcció àgil que aconseguia, malgrat tot, mantenir-nos enganxats al que passava en escena completaven aquest espectacle que no podem considerar cent per cent londinenc perquè, en realitat, estava en gira des de Broadway. Una gran oportunitat de veure teatre mainstream estatunidenc de text realitzat amb tot el pressupost i al més alt nivell. Difícil d’oblidar.

 

Buried Child

Autor: Sam Shepard. Director: Scott Elliott. Repartiment: Amy Madigan, Ed Harris, Barnaby Kay , Gary Shelford, Jeremy Irvine, Charlotte Hope i Jack Fortune. Escenografia: Derek McLane. Vestuari: Susan Hilferty. Disseny de llums: Neil Austin. Disseny de so: Jeremy S. Bloom. Disseny de postissos: Dave Bova. Ajudant de direcció: Richard Fitch. Director de producció: Lloyd Thomas. Utilleria: Fahmida Bakht. Supervisora de vestuari a Londres: Lidia Crimp. Ajudant de disseny de llums: Rachel Cleary. Regidor de la companyia: Matthew Cullum. Ajudant del regidor: Annette Waldie. Segon ajudant del regidor i book cover: Calum Wyllie. Encarregada de vestuari: Emma Ntinas. Tècnic de llums: Michael Corcoran.

Sala: Trafalgar Studios. Data: 02/01/2017. Fotografia: (c) Johan Persson.

Deixa un comentari