Claqué o no - Dara Teatre - (c) Roser Blanch

Claqué o no

Després d’un mes de vacances (en el meu cas, que sé per experiència que estiu no sempre n’és sinònim) i de desconnexió total i absoluta del món teatral (que, com deia la meva mare “una vez al año no hace daño”) ja hi tornem a ser. I, per arrencar la meva temporada, res millor que anar a veure el “darrer” espectacle de la temporada passada. I dic “darrer” perquè Claqué o no de la companyia Dara tanca el Cicló de la temporada 2016-17 al Tantarantana.

Claqué o no és el cinquè espectacle dels Dara, una companyia que va irrompre al panorama l’any 2015 amb el microteatre El catalón d’una nit d’estiu (que va ser una de les peces guanyadores del primer festival Píndoles) i que ha demostrat des del primer moment que, no només ha vingut per quedar-s’hi, sinó també per confirmar que es pot fer teatre comercial de gran qualitat en petit i mitjà format. Amb una aposta ferma per la comèdia i un dramaturg, en Roc Esquius, amb bon gust a l’hora de triar les premisses dels seus textos, Dara és tot un exemple de com la bona feina (i la bona producció)  acompanyada d’una bona estratègia de comunicació pot fer crèixer una companyia independent.

En aquesta ocasió, Esquius torna a encertar amb la premissa: una dona vol deixar una feina en la que destaca per dedicar-se a fer quelcom que li agrada més però que no és el seu fort. Una història amb la que molts podem empatitzar. Qui no ha pensat mai en deixar la feina i dedicar-se a fer el que més li agrada? (Un dia, si voleu, us explico quan vaig decidir deixar una feina estable i treballar com a freelance per poder dedicar més hores a aquest blog.) El germen d’aquest text (com de tants altres en els darrers sis anys) va ser el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, i, malauradament, aquesta és la pega que se li pot posar al muntatge: que la premissa, malgrat ser atraient i interessant, pateix una mica en el pas dels 45 minuts que duren els textos del torneig als 75 que té la versió per teatre.

Claqué o no aborda de manera interessant el tema de la vocació, però ho fa amb una premissa força tancada (que, bàsicament, contraposa el coneixement científic i l’art, la raó i la intuició, i situa el focus en l’habilitat, en si som bons o no en alguna cosa) cosa que dificulta explorar altres vessants de la realització personal a la feina (per exemple, què passa si una persona és bona en dues coses, però vol dedicar-se a la que li proporciona menys diners però més gaudi), i que podrien ser interessants a l’hora d’allargar la trama. Malgrat això, l’habilitat d’Esquius per a la carpinteria dramàtica i la caracterització de personatges fa que ens enganxem des de bon principi a la situació, fins i tot en els moments on el surrealisme guanya la partida, i que prenguem inevitablement partit pels personatges.

En escena, una parella d’intèrprets, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat, que es coneixen, s’escolten i porten prou temps treballant junts com per haver creat una complicitat d’aquelles que traspua. L’aposta per situar el públic a tocar de l’acció (sobre l’escenari mateix del Tantarantana, com ja va passar amb Fairfly) és tot un encert, ja que ens permet gaudir d’una feina concreta, precisa i subtil, on les reaccions i les mirades són el més important. Menció especial mereix, com no, Deulofeu i el seu no-claqué, tan desgarbat com hilarant.

Claqué o no demostra que es pot fer comèdia fora dels arguments més típics i gastats, i ens desafia a imaginar què passaria si escoltéssim una mica més la nostra intuició i una mica menys la dictadura de les obligacions de la (suposada) vida adulta. Tot això amb el segell de qualitat dels Dara que, a aquestes alçades del partit, ja és una cosa ben seriosa.

 

Claqué o no

Dramatúrgia i direcció: Roc Esquius. Intèrprets: Núria Deulofeu i Isidre Montserrat. Escenografia: Eli Siles. Ajudant d’escenografia i vestuari: Mariona Signes. Construcció escenografia: Juan Flores. Vestuari: Eli Siles i Albert Pascual. Banda sonora: Toni Pagès i Bernat Mestre. Composició, arranjaments i producció musical: Toni Pagès (La Fusteria Estudi). Producció i comunicació: Núria Deulofeu. Premsa: Marina Grifell. Fotografies: Roser Blanch. Postproducció de fotografies i disseny gràfic: Daniele Musio. Vídeo: Daniele Musio i Núria Deulofeu. Estudiant en pràctiques: Maria Mandret i Abelló.

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 30/08/2017. Fotografia: (c) Roser Blanch.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada