Ciutat de vidre

No deixa de tenir gràcia que aquest Grec hagin coincidit en cartellera dues obres que feien servir projeccions amb estètica de còmic com a eix de la seva narració. D’una banda, la gent de Teatrocinema i la seva Historia de amor (jo tenia entrades però després de veure La contadora de películas vaig decidir passar) i, de l’altra, Obskené i la seva Ciutat de vidre.

Ciutat de vidre adapta del còmic de David Mazzucchelli i Paul Karasik que, al seu torn, adaptava la novel·la de Paul Auster del mateix títol. En ella es barregen el gènere negre, la intriga psicològica i tocs de lingüística i filosofia per donar un certa sensació d’intel·lectualitat a un relat que, cap al final, transita territoris més propers a la fantasia que a cap altra cosa. Tanmateix, el relat forma part de la Trilogia de Nova York d’Auster, que ha venut milions d’exemplars en diferents països i idiomes, així que podríem arribar a assegurar que no és pas aquest el problema del muntatge.

Per mi, el problema resideix en la posada en escena i, més en concret, en les projeccions. Sobre un escenari pràcticament nu on només trobem alguns bancs blancs potser de parc, regnen unes pantalles amb formes de vinyetes on durant el 80 % del temps veurem projectats dibuixos en blanc i negre amb certa estètica de còmic europeu. Aquestes il·lustracions trepitgen constantment el que passa a escena, distreuen i, en definitiva, resulten redundants. Si s’espatllés el projector es podria fer la representació igual i els espectadors no perdríem ni una dada. No hi ha res que surti a les pantalles que els actors no diguin o interpretin, i per aquest motiu, les projeccions resulten cansades, òbvies i francament innecessàries.

A més, els temps d’entrada i sortida de les imatges, de vegades, alentien el ritme o, en altres casos, les situacions s’allargaven innecessàriament només perquè “tenim la projecció i l’hem de fer servir”, generant meandres a la història per motius merament estètics però no narratius.

Entenc que vivim una època on tots tenim una gran influència de l’audiovisual i és normal que les companyies provin coses i intentin posar en pràctica idees noves per trobar la seva veu. Tanmateix, sóc de l’opinió que cinema i tele habiten universos molt llunyans als del teatre i que els seus llenguatges han de ser necessàriament diferents. Això sí, cal aplaudir l’intent i les ganes d’innovar d’Obskené. Seguirem atents a la seva feina.

 

 

Ciutat de vidre

Compañía Obskené. Autors: Paul Auster, David Mazzucchelli i Paul Karasik. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Traducció: Joan Sellent. Repartiment: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Escenografia: Josep Carreras. Moviment: Andreu Martínez. Figurinista: Carlota Ricart. Cap tècnic i d’il·luminació: Adrià Pinar. Disseny de so: Ariane Lamarre. Ajudant de direcció: Mònica Bofill. Construcció de l’escenografia: Josep Carreras. Confecció tèxtil escenogràfica: Por-Escena. Producció: Nuri Santaló.

Sala: Mercats de les Flors. Sala Maria Aurèlia Capmany. Data: 27/07/2016. Fotografia: (c) Lacostas

Deixa un comentari