Cels - Biblioteca de Catalunya - (c) Bitó Cels.

Cels

Han passat dos dies des que vaig anar a veure Cels i encara no estic del tot segura sobre què en penso. Em temo que posposar més l’escriptura d’aquesta entrada no m’ajudarà a aclarir-me gaire, així que som-hi.

Cels no em va semblar un gran text. A aquestes alçades del partit començo a pensar que Incendis va ser un feliç accident d’un autor que s’escolta massa. Cels té moments magnífics i parlaments preciosos però aquests conviuen amb monòlegs interminables i una necessitat malaltissa de tragèdia gratuïta que, en la meva opinió, fa perdre intensitat al conjunt. Els personatges de Cels són esquemàtics i, en certa mesura, fàcils. Un parell de trets de caràcter i una tragèdia personal oculta (que, en aquest muntatge, l’autor no es molesta en desenvolupar) és tot el que ens ofereixen. Per la seva banda, la trama no acaba de decidir si vol ser una història profunda amb tints metafòrics o un thriller d’intriga i espionatge. L’alternança dels dos gèneres, amb ritmes i intencions ben diferents, van convertir les dues hores i quart que dura Cels en una mena de muntanya russa amb moments interessants i intensos, i d’altres confosos i soporífers.

Si parlem de la posada en escena, aleshores no tinc cap dubte: meravellosa. Amb una escenografia que no hauria esperat mai en una obra d’Oriol Broggi i un desplegament tècnic encertadament supeditat al desenvolupament de la història i la feina dels actors, si alguna cosa em va deixar bocabadada va ser, una vegada més, aquesta manera tan “perla” d’explicar històries. Vaig gaudir moltíssim, en especial, amb les interpretacions d’Eduard Farelo i Màrcia Cisteró. La seva transformació en escena resultava del tot fascinant.

També he d’elogiar la direcció d’Oriol Broggi que aconsegueix que el text conservi el ritme adequat perquè les sorpreses de la trama obtinguin les reaccions justes en el moment idoni. Sense aquesta perfecta posada en escena segurament jo no hauria pogut connectar amb la història en els moments que ho vaig fer. Menció a part mereixen els cinc minuts finals (que no puc explicar sense destrossar el desenllaç) que em van encongir l’estòmac i van aconseguir fer-me caure una llàgrima malgrat que l’estava veient venir de feia estona. La intensitat dels actors en escena i el muntatge de vídeo van ser molt més forts que jo.

Després d’Incendis, Litoral i Cels crec que no tornaré a veure un text de Mouawad. Potser m’estaré perdent el gran autor del segle però jo començo a pensar que no dóna més de si.

 

Cels – Autor: Wajdi Mouawad. Traductora: Cristina Genebat. Directors: Oriol Broggi. Repartiment: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricard i Ernest Villegas. I també: Carles Martínez, Àlez López i Enric Auquer. Video conferència: Andrew Tarbet, Babou Cham, Shang Ye i Walter Camertone, Susana Huertas, Anna Kaczmarska, Paula Miranda-Polín, Oriol Petitpierre, Maria José Rodríguez i Ed Tati. Veus en off: Laia Battestini, Anna Castells, Pol Corredoira, Cloe Cortina, Marta Figueras, Kamiran Haj Mahmud, Àlex López, Marta Marco, Alfons Nieto, Pau Poch, Clara Segura, Maja Stibilij i Montse Vellvehí. Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 17/09/14. Fotografia: (c) Bito Cels.

One thought on “Cels

Deixa un comentari