Celobert - Teatre Goya - (c) David Ruano

Celobert

La setmana passada va ser la meva setmana David Hare. L’atzar (o no) ha fet que dues de les seves obres hagin coincidit a la cartellera i jo les vaig anar a veure en dies consecutius, coses del calendari.

Totes dues obres comparteixen per mi dues característiques: una profunda curiositat de l’autor per les relacions de parella i una certa mania d’allargar innecessàriament el text.

Vagi per davant que jo no vaig veure el mític muntatge de Celobert que es va fer l’any 2003 al Teatre Romea a càrrec també de Josep Maria Pou. Per mi era la primera vegada que veia l’obra i reconec que, tot i que no em va desagradar, em va deixar una mica freda.

La història la protagonitzen una parella d’amants d’edats desiguals que es retroben anys després d’haver trencat la relació, quan la dona d’ell ja ha mort. Ara són lliures per reprendre la seva aventura allà on la van deixar, però hi ha quelcom que no funciona.

Hare aprofita els dos protagonistes per parlar de temes polítics i socials. Ella és una persona que, després d’haver viscut molt bé molt de temps, descobreix tots els mals del capitalisme i es llença en una croada personal per salvar els nens més desfavorits fent de mestra a una escola marginal. Ell és un home fet a si mateix, que coneix les estretors de la vida de classe baixa i no té cap interés en rescatar ningú: qui vulgui, que s’ho faci com s’ho va fer ell. Dues posicions excessivament maniquees i extremes que no permeten un debat seriós i profund sinó més aviat una lluita de proclames d’un color i d’un altre. L’obra oscil·la entre les escenes més psicològiques on els dos personatges reflexionen sobre la natura de la seva relació infidel (per mi, els trossos més interessants) i les escenes d'”arreglar el món” on discuteixen sobre polítiques socials i econòmiques. El problema és que la transició entre unes i altres no és fluïda, tot sovint semblen dos obres en una. I això no acaba de funcionar.

La interpretació de la Roser Camí va ser el millor de la nit. La seva Kyra, fràgil però decidida, enamorada i activista, traspuava una força i un entusiasme totalment contagiosos. Donant la rèplica, en Josep Maria Pou va estar bé, com sempre, però jo li vaig trobar a faltar una mica més de veu. En bastants moments costava sentir-lo (i això que jo era a la fila 6). En Jaume Madaula, en un paper breu però maco, també va estar a l’alçada.

En resum, un muntatge solvent amb un text que no acaba de decirdir-se. Jo, personalment, hauria preferit quedar-me només amb la història del Tom i la Kyra, per arreglar el món ja tinc la sobretaula del bar.

 

Celobert – Autor: David Hare. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Josep Maria Pou. Repartiment: Josep Maria Pou, Roser Camí i Jaume Madaula. Sala: Teatre Goya. Data: 30/05/12. Fotografia: (c) David Ruano.

2 thoughts on “Celobert

Deixa un comentari