Catalunya aixeca el teló 2016

Hi havia una vegada una festa de presentació de temporada anomenada Barcelona aixeca el teló. Era una festa privada feta i pensada pels professionals del sector, una mena de fira de mostres en la que cada teatre mostrava els altres un tastet de la seva temporada. El seu objectiu era més aviat informar que entretenir, i la cosa funcionava en el seu context d’aparador professional. Amb els anys, alguna ment pensant va decidir descentralitzar la festa (Catalunya aixeca el teló) i algú altre va pensar que era una llàstima que tants faranduleros actuessin sense un públic “de debó”, així va nèixer el concepte gala televisada, amb resultats desiguals.

I és que penso que queda clar que fer un catàleg exhaustiu de tot el que s’estrena a Catalunya en un any (1.100 espectacles aquesta temporada) és literalment impossible, però parlar només d’allò que pot quedar bé a una gala televisada acaba donant una visió completament deformada, estranya i, per sobre de tot, injusta de l’ecosistema teatral (mireu, sinò, què va passar l’any passat, que semblava que a Barcelona només s’estrenaven musicals). Per això em va semblar d’allò més encertat l’enfoc de la gala que vam gaudir ahir a la nit: fem-ho dinàmic, fem-ho televisiu (ja que sembla que així ha de ser), fem-ho amb humor, fem-ho reivindicatiu però, per sobre de tot, fem-ho engrescador.

És cert que al final de la gala no sabies què s’estrenava específicament a on però, em sap greu dir-ho, l’any passat tampoc i, mentre que fa un any tots vam sortir entre emprenyats i decebuts i amb unes ganes descomunals de “rajar”  (de la gala, del sector, del mort i de qui el vetlla), ahir a la nit tot eren somriures i entusiasme. Per una vegada la gala va associar el teatre a emocions positives: festa, alegria, optimisme, compartir i això ja és tot un èxit.

El culpable de tot plegat té un nom: Guillem Albà. Amb un ritme vertiginós, un sentit de l’humor amb una bona dosi de mala baba (“Què fem amb el 21% d’IVA? Sortim a cremar contenidors d’una vegada!!!”), un to reivindicatiu (però sense caure en l’amargura ni la queixa) i un entusiasme francament contagiós va aconseguir convertir la gala en una autèntica festa. Funky, circ, Tortell Poltrona, dansa, Clara Segura, Txarango, els d’informatius de TV3 parlant de teatre com es parla de futbol (potser el millor moment de la nit) i unes quantes coses més que m’estic deixant però que podeu recuperar aquí.

Ara bé, em sap greu dir-vos que el millor de tot no es va emetre per televisió. Quan TV3 va tallar l’emissió, Guillem Albà va preguntar si volíem seguir una mica més i (imagineu-vos el “subidón” que dúiem) que tots vam cridar “Sí!!!!!”. De manera que se li va ocòrrer seguir amb la idea de la cançó final de la gala (“Compartir teatre”) i va demanar que tots ens agaféssim de les mans per fer passar el corrent per tot el Liceu i encendre una bombeta que ell tenia a la mà. Un joc de nens d’aquells de fer germanor que, en aquell moment, venia molt de gust. El cas és que Albà va baixar de l’escenari i va posar-se dempeus sobre els braços d’una butaca buida enmig de la platea. La butaca del davant del conseller de cultura Santi Vila per ser exactes. “Toca’m, toca’m” va dir-li un Guillem Albà descamisat al conseller, “però toca’m a la pell, que si no, no funciona”. Us asseguro que la imatge d’un polític vermell fins les orelles tocant amb la punteta dels dits la cintura d’un actor suat de cap a peus va justificar per sí mateixa tota la gala.

 

Santi Vila i Guillem Albà
A platea, Santi Vila passant el corrent a Guillem Albà.

 

Suposo que, com sempre, hi haurà qui pensarà que la gala es pot millorar o qui no estigui d’acord amb el canvi de rumb. Jo penso que l’any passat la cosa va tocar fons i que, a partir d’allà, qualsevol canvi havia de ser bo. La proposta de Guillem Albà va ser engrescadora i arriscada i, en la meva opinió, tot un encert. Que es pot millorar? Segurament, però el d’ahir a la nit va ser un boníssim punt de partida sobre el que construir.

I si voleu conèixer la cartellera teatral i estar al dia de les estrenes, creieu-me, no necessiteu una gala, el que necessiteu és entrar a Teatre Barcelona 😉

 

Fotografies: Són meves, ja em disculpareu.

Deixa un comentari