Blau - Sala Beckett - (c) David Ruano

Blau

Feia molt de temps que no sortia del teatre emprenyada. Al llarg de l’any veig espectacles que m’agraden més o menys, fets amb més o menys gràcia, amb menys o més recursos narratius, interpretatius o econòmics. De vegades el resultat no és excel·lent però, tot i així, es pot arribar a gaudir d’una part o altra del muntatge. Algunes vegades, per sort poquíssimes, passa el que em va passar amb Blau divendres passat. Que m’emprenyo.

Blau es pot definir amb un únic adjectiu: pretensiosa. Pretensiosa en el fons i en la forma. En el text i en la posada en escena. Pretensiosa fins al punt de semblar que intenta prendre el pèl a l’espectador.

La història transcorre en dues parts. Durant la primera, assistim a una conversa per ràdio a tres bandes entre un nàufrag, l’operadora de ràdio de salvament marítim i el pilot de l’helicòpter de rescat. Durant la segona, a una mena d’esdeveniment surrealista-oníric que sembla un intent fallit d’homenatge al tripi de 2001: una odissea de l’espai. Totes dues parts comparteixen l’ús d’un llenguatge pompós que no respecta les veus dels personatges. Tots tres parlen igual, com si tota l’obra no fos més que un únic monòleg ple de metàfores buides i altres recursos estilístics malentesos.

El més molest de tot plegat, per mi, va ser l’intent de justificar un text inconnex amb la coartada del món oníric. Blau no dibuixa un univers simbòlic personal ni ens endinsa en una realitat onírica atraient o evocadora. Al contrari, ens intenta distreure amb una escenografia farcida de gadgets que busquen l’efecte “oh!” (màquines de bombolles de sabó, de fum, una bola gegant de plexiglàs per reflectir la llum, un làser verd per generar un cel estrellat, ossets de peluix per a cadascun dels membres del públic… ). Un desplegament aclaparador per intentar, suposo, distreure’ns del fet que no hi havia res per explicar.

Els quatre actors (sí, són quatre perquè n’hi ha un que només fa d’ombra i suport sense badar boca en tota l’obra) es limiten a fer el que els han dit, i la veritat és que se’n surten, però no aconsegueixen salvar la desfeta.

En resum, se m’acudeixen moltes coses millors per fer un divendres a la nit.

 

Blau – Autor: Ferran Joanmiquel. Director: Jordi Prat i Coll. Repartiment: Manel Barceló, Francesc Ferrer, Berta Giraut i Pau Gómez. Sala: Sala Beckett. Data: 01/05/15. Fotografia: (c) David Ruano.

Deixa un comentari