Beware of Pity - (c) Gianmarco Bresadola.jpg

Beware of Pity (La impaciència del cor)

Dissabte passat, a la sala Fabià Puigserver, vaig maleir una dotzena de vegades no parlar alemany, no tenir-ne ni idea, perquè l’espectacle de Complicité i Schaubühne era per gaudir-lo amb tots els sentits alerta, i jo vaig tenir la sensació constant d’estar-me perdent alguna cosa.

Però a banda de reconfirmar-me un cop més que el teatre amb subtítols és un mal necessari que mai no em deixa gaudir de l’experiència com cal, Beware of Pity va encisar-me des del primer moment tant per la seva dramatúrgia com per la seva posada en escena.

Beware of Pity adapta una novel·la de més de 400 pàgines de l’autor austríac Stefan Zweig. La trama explora temes interessants com la moralitat i el sentiment de culpa, i es pregunta fins a quin punt la compassió, la llàstima i l’amor es poden confondre fins a donar lloc a perillosos malentesos. Tot això, ho fa amb una trama que resulta previsible des del primer moment i personatges totalment d’una altra época. Però malgrat parlar-nos d’una societat que ja no existeix, amb unes regles amb les que ja no ens podem identificar, la reflexió que proposa Zweig sobre la natura humana continua sent prou interessant com per justificar la seva posada en escena.

I quina posada en escena! D’una banda tenim una dramatúrgia arriscada que mai no havia vist dalt d’un escenari. D’entrada, tot el relat es vehicula a través de la veu del protagonista que és, alhora, el narrador i que en escena es desdobla en dos actors, un de gran que és el que recorda els fets i un altre de jove que és qui els viu. L’obra té molt poc diàleg i la tendència del text és a narrar-nos el que està passant, però està fet de manera que acció i text no es repeteixen, no existeix redundància i, així, tot el que passa és interessant. D’altra banda, el director utilitza sovint la tècnica del “doblatge” en el que l’actor que parla i el que fa l’acció no són el mateix (tot i que hauria de ser-ho) generant un efecte desconcertant en un primer moment però totalment pertinent i encertat, que aporta dinamisme a les escenes i la creació de punts de vista diferents sobre un mateix fragments.

Sobre un escenari diàfan, tenim taules d’oficina i cadires amb rodes que serviran als actors per representar els diferents espais. Al fons, una vitrina que adquirirà diferents significats al llarg de l’obra i darrera d’aquesta un gran diorama on projectar imatges en moviment quan l’escena ho requereix. L’elenc (tot microfonat per poder incorporar efectes de so (normalment rever a les seves veus) no surt mai d’escena i interpreta diferents personatges canviant lleugerament de vestuari totalment a vista, sense amagar-se en cap moment. El moviment dels intèrprets per escena és àgil i molt fluid i el muntatge té imatges i moments completament inoblidables.

Malgrat l’esgotament mental que em va provocar llegir dues hores de subtítols a velocitat alta en una obra on el text és dens i imprescindible per seguir l’evolució dels fets, Beware of Pity va semblar-me un muntatge impressionant, ple d’encerts i amb recursos estètics i dramatúrgics que no havia vist mai abans (o que mai no havia vist funcionar tan bé). Un d’aquells muntatges que, per si mateix, justifica l’existència del Festival Grec. Llàstima que només hagin estat dos dies.

 

Beware of Pity (La impaciència del cor)

Autoria: Stefan Zweig. Versió i adaptació: Simon McBurney, James Yeatman, Maja Zade i els membres de la companyia. Dramatúrgia: Maja Zade. Direcció: Simon McBurney. Codirecció: James Yeatman. Interpretació: Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg i Eva Meckbach. Escenografia: Anna Fleischle. Vestuari: Holly Waddington. Disseny de la il·luminació: Paul Anderson. Disseny de so: Pete Malkin. Col·laboració en el disseny de so: Benjamin Grant. Disseny de vídeo: Will Duke. Una coproducció de Complicité and Schaubühne. Amb la col·laboració del Consulat de la República Federal Alemanya a Barcelona i el Goethe Institut.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 08/07/2017. Fotografia: (c) Gianmarco Bresadola.

Deixa un comentari