Assajar és de covards - (c) Ricard López

Assajar és de covards #extrapollo

Dilluns passat va tenir lloc un altre Assajar és de covards “atípic” (si és que n’hi ha de típics) el motiu és el mateix de la setmana passada, la col·laboració del corral amb  el programa de ràdio de l‘Institut del Teatre i scannerFM “Això és un drama” cosa que va fer que, en comptes dels dos textos habituals, n’hi haguessin quatre.

El director de la nit va ser Eric Balbàs i els dos supervalents que es van enfrontar a quatre històries diferents en menys de mitja hora van ser Francesc Cuéllar i Arántzazu Ruiz, que van demostrar un enorme ofici i talent i ens van deixar literalment bocabadats amb la seva capacitat per crear personatges en el temps que trigaven en canviar-se de roba.

El primer text de la nit va ser Estival, de Gerard Bidegain, en el qual vam assistir a una peculiar entrevista entre un vell cantautor i una periodista jove i amb ganes de ser notícia. El text era divertidíssim, però la capacitat de Cuéllar i Ruiz per tallar-se amb tota naturalitat i donar caràcter als personatges va convertir aquest fragment en art.

El segon va ser La casa de Asterion, de Joan Xancó, i es tractava d’una adaptació ben lliure del conte homònim de Jorge Luis Borges. És un conte que jo m’estimo molt i la veritat és que vaig gaudir rabiosament amb el gir còmic, la posada en escena absurda i, un cop més, les interpretacions. Convertir el minotaure en una amant que espera amb impaciència un nou home em va semblar brillant.

El tercer text, Gràcia plena, de Denise Duncan, va aportar la dosi d’humor negre. Dues nores xerren a l’hospital minuts després que mori el sogre de totes dues. La gran tragèdia es barreja amb les tragèdies quotidianes i la necessitat de trascendència sense renunciar als acudits dolents. Una meravella.

El darrer text, L’esfondrament de l’imperi, de Josep Miquel Muñoz, també jugava amb l’humor negre mentre feia un retrat cru i massa acurat i tot dels mecanismes d’autodepredació del capitalisme. Tan esfereïdor com real.

I després d’aquest inici, que ens va deixar a tots flipant, va arribar la pausa i, a continuació, el concert d’Ale Fingers (rebatejat involuntàriament com Ale Miche al programa de mà), que, només amb la seva guitarra espanyola va tocar peces instrumentals i acústiques. Abans d’acabar el concert, Arántzazu Ruiz s’hi va unir per fer una bonica versió improvisada de Lágrimas negras al més pur estil Assajar és de covards.

Després, va venir la jam, una de les millors que recordo, que va unir fragments de les quatre peces per muntar una única dramatúrgia i va comptar amb un equip de valents que s’hi van deixar la pell i ens van fer riure fins a les llàgrimes.

Després, el de sempre, We are the world, we are the children, i cap a casa (o no) després d’una altra nit memorable.

Ara bé, avui no puc acabar sense fer una crida pública. Cervesa Moritz, que era qui patrocinava el corral, ha abandonat el patrocini (ells s’ho perden) així que la Companyia Casa Real busca nou patrocinador pel corral, preferentment alguna marca artesana i petita, de proximitat. Si hi esteu interessats, parleu amb ells. Els covarders us ho agraïrem molt!

 

Assajar és de covards #extrapollo 

Organitzat per la Companyia Casa Real. Dramaturgs: Gerard Bidegain, Denise Duncan, Josep Miquel Muñoz i Joan Xancó. Director: Eric Balbàs. Intèrprets: Francesc Cuéllar i Arántzazu Ruiz. Músic: Ale Miche / Ale Fingers. Fotògraf: Ramón Frías. Dissenyador: Ricard López “Ricardilus”.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 12/03/2018.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada