Com us acabo d’explicar, el cap de setmana passat va tenir lloc la primera edició del Festival RBLS i això va provocar que, per primera vegada a la història, Assajar és de covards, Rinopollo inclós, sortís de l’Àtic 22, la seva llar, i s’aventurés més enllà del carrer de les Flors (exactament fins a Can Felipa) per fer una edició especial, rebel, per als més joves.
I jo, que a aquestes alçades de jove només tinc l’esperit, no m’ho vaig voler perdre. A més, per garantir que els pollets flipessin molt amb la seva primera experiència al corral, l’staff va decidir, de manera excepcional, muntar per a aquesta edició un equip de luxe ple de veterans habituals de l’Assajar és de covards.
Només arribar a Can Felipa ja va quedar clar que la nit seria especial. Amb un públic molt i molt jove, la primera diferència amb un dia qualsevol va ser que a l’entrada no només donaven cervesa sinó també refrescos. A la tercera planta del centre cívic i en un espai circular, l’staff ens va rebre vestit de rebels de la història (des de James Dean fins a Gandhi, passant per Frida Kahlo, Simone de Beauvoir i Marie Curie) i van arrencar amb la rutina habitual prèvia a les lectures dramatitzades. Hauríeu d’haver vist les cares del públic. Sorpresa, més sorpresa i una mica d’estupefacció. Normal. Assajar és de covards desafia qualsevol idea preconcebuda que tinguis sobre què és anar al teatre i, si a més ets una mica jove, sospito que l’impacte és doble.
Però va ser cosa de pocs minuts que el públic ho entengués tot i comencés a riure. De fet, el temps que van trigar a sortir a escena Joan Codina, Mar Casas i Diego Paqué (que venia de músic però va fer cameos a les dues obres) per interpretar un text de Laura Mihon dirigit per Carla Rovira. El text de la Laura presentava dos viatgers del temps arribats del futur per estudiar els humans del passat, una història que va arrencar moltes rialles gràcies a una combinació explosiva de bon text, bones interpretacions i bona posada en escena. Abans d’acabar aquesta part el públic ja estava entregat a la causa.
Tan entregat, de fet, que entre la primera lectura dramatitzada i la segona vam tenir temps de conèixer un noi del públic, un ballarí, que ja va preguntar què calia fer per participar a Assajar és de covards i va acabar sortint per ajudar a presentar. Tot un valent que estic segura que ben aviat veurem a l’Àtic…
El segon text era de Cristina Cordero i tenia un to molt més íntim. Dos personatges adults (un cop més Joan Codina i Mar Casas) es preguntaven a la vora d’una finestra què volien ser de grans. Un text complex, tendre i intel·ligent sobre les expectatives que ens creem sobre la vida, que també va agradar moltíssim (i que, a mi, em va emocionar).
Després de la pausa va arribar un moment màgic: el concert de Diego Paqué. Diego Paqué és cantant, guitarrista i una força de la natura. Quan ell canta, el temps es para, la música se’t posa sota la pell i el cor es commou. Cap gravació farà justícia a veure’l a ell amb la seva guitarra, a sentir la seva emoció en directe (potser el que més se li apropa són els dibuixos en directe que va fer en Marc Torrecillas contagiat per l’energia del moment i que trobareu aquí). Diego Paqué és un miracle, i si mai en teniu oportunitat, heu d’anar-lo a veure. L’altre dia a Can Felipa va tornar-ho a demostrar.
Quan va acabar el concert, i després de recuperar l’alè, va arribar la jam actoral més atrevida, divertida i plena de talent que recordo. Les valentes, un grup format per deu o onze noies i el ballarí eixerit de la primera part, tots de menys de 20 anys, ens van donar una lliçó del que vol dir ser un valent a la jam. Van donar-ho tot, van cantar, van ballar, van interpretar i van deixar-nos bocabadats. Això sí, cap d’ells tenia gaire clar qui era Chiquito de la Calzada (que vells que vam sentir-nos alguns!).
Després de cantar “We are the World, We are the Children”, els veterans (és a dir, els pocs habituals que vam anar a aquesta edició especial) vam mirar-nos i vam coincidir que havia estat una d’aquelles nits de conjunció còsmica en què l’Assajar és de covards no només és bo i divertit sinó que traspassa la línia i arriba a fer màgia. Tant de bo els nous pollets també ho sentissin i es deixin caure pel corral el proper dilluns 11 de desembre. Seran molt ben rebuts.