Assajar és de covards - (c) Aura Gumà

Assajar és de covards #pollohomenatge

Sí! Per fi! Després de gairebé sis mesos, dilluns passat per fi vaig poder tornar a Assajar és de covards. No és que no se n’hagin fet abans (n’hi ha hagut a octubre, novembre i desembre) però sempre m’han coincidit amb compromisos indefugibles. Confeso que ho trobava a faltar. Molt. I és que Assajar és de covards aporta una dosi de bon rotllo que dura tot el mes i, si te la saltes, es nota.

En aquesta ocasió els textos van venir de la mà de Laura Mihon i Marc Angelet. Ella va presentar un tast del seu espectacle Una casa a l’est, en cartell ara mateix al Tantarantana. Per la seva part, ell va presentar un text titulat La balena geperuda. Tots dos textos, per motius ben diferents ens van fer gaudir de valent. El de la Laura Mihon ens presentava un secretari d’un arxiu d’expedients comunistes que ens explicava com veia la gent que, tants anys després, anava a veure les seves dades. El del Marc Angelet ens introduïa a una sala de doblatge on una actriu trobava increïbles paral·lelismes entre la seva vida i un documental de balenes. Un text que ens va fer petar de riure per emocionar-nos al cap de pocs minuts. Tots dos textos van ser interpretats per unes impecables i divertidíssimes Mercè Boher i Ginebra Vall, que van demostrar una gran capacitat d’empatia i improvisació, quelcom imprescindible per brillar a l’Assajar és de covards.

Després de la pausa, la música va arribar de la mà d’Ingmar Kroonenberg, cantautor holandés que fa cançons en català carregades de jocs lingüístics i humor ben fi. La seva actuació va ser divertidíssima i les seves cançons d’allò més memorables (especialment la que fa: “Tu ets Barcelona i jo l’Hospitalet“).

Però el moment àlgid va arribar amb la jam actoral organitzada pel director de la nit, Ricard Soler, potser una de les més originals que he viscut. Per la primera proposta va posar el públic en fila i va decidir que els “valents” ens diguessin el text a cau d’orella i nosaltres l’anéssim passant. Com en el joc del telèfon o com es diuen els secrets en els països sota dictadures. Per la segona proposta, Soler va apostar per convertir tots els “valents” en peixos dins d’un aquari i el públic, en la peixera. Dues relectures inesperades i atractives dels textos.

I tot això, és clar, acompanyats de les grans estrelles desaparegudes d’enguany: Prince, Bowie, George Michael, Leonard Cohen i Carrie Fisher, que per això es deia tot plegat #pollohomenatge.

Després de cantar We are the world, we are children vaig treure l’agenda i vaig marcar el 13 de febrer. Res, però res, no m’impedirà venir al següent.

 

Assajar és de covards #pollohomenatge

Organitzat per la Companyia Casa Real.

Dramaturgs: Marc Angelet i Laura Mihon. Director: Ricard Soler. Repartiment: Mercè Boher i Ginebra Vall. Músic: Ingmar Kroonenberg. Dissenyadora: Aura Gumà. Fotògrafa: Cloe Masotta.

Sala: Àtic 22 🙂 Teatre Tantarantana. Data: 09/01/2017.

Deixa un comentari