Assajar és de covards (c)Aarón Sanchez Gil

Assajar és de covards #EMOaèdc

Enmig de tanta grip, tanta tos i tants mocs, va haver-hi un dia que semblava que aixecava cap i vaig decidir no saltar-me la cita mensual al corral d’Assajar és de covards. No me’n vaig penedir gens.

De fet, per primera vegada, vaig sumar-me al dress code. Em penso que no n’hem parlat mai aquí, del dress code, oi? El dress code, com el seu nom indica, és el codi de vestimenta que proposa l’staff per cada vetllada i que canvia cada mes. Sempre està relacionat amb el títol/hashtag de la nit i no és obligatori en absolut. Ara bé, l’staff sí que va vestit sempre segons el dress code i la gent de públic que s’anima a jugar té garantida una cervesa gratis. Aquest mes el dress code era emo i, servidora, que té més roba negra a l’armari que un enterramorts i un bon serrell per tapar-se els ulls no s’hi va poder resistir.

A més, aquesta vegada, el dress code estava d’allò més integrat en l’acció ja que el primer text de la nit, Cementerio de vivos, signat per Jesús Ulises Labay, estava ambientat en un cementiri, en la conversa de dos enterramorts, el més jove interpretat per Miguel Gomez Delgado i el més gran, per Oskar Luko, que ens va regalar uns moments preciosos i commovedors amb el seu llarg monòleg final. El director, que va optar amb encert per una il·luminació molt dèbil i l’ús d’una llanterna com a llum principal, va ser Marià Llop Brugada (vell conegut de la Lliga de teatre, per cert, el món és molt petit…).

Pel segon text, Relaciones públicas, d’Helena López Díaz, interpretat per Virginia Blasco i Miguel Gomez Delgado, Marià va posar tot el públic dempeus sobre l’escenari i va fer que els actors s’hi barregessin. La història ens presentava una parella més preocupada per retransmetre la seva relació per Instagram que per estimar-se, una reflexió d’allò més pertinent.

I després de la pausa va arribar el plat fort de la nit (i no és que els textos no ho fossin): el descobriment dels músics Stéphane Laidet & Paco Bastida i el seu flamenc amb guitarra i harmònica. El que fan és preciós. Increïble. Només cal que aneu al link i veieu algun dels seus vídeos per entendre de què parlo. Tots els que hi èrem ens vam rendir al seu art. I la cosa encara va millorar més quan Mary Jane (Salvador S. Sánchez) va unir-se a improvisar amb la seva veu. Una mica més i perdem tots el metro. I hauria valgut la pena.

Després del superconcert, va arribar el moment de la jam en el que els valents van fer la reinterpretació de les dues obres, la primera en clau zombie (divertidíssima) i la segona amb una proposta de teatre físic igualment original i molt graciosa.

Després de cantar We are the World, We are the Children, tots vam coincidir en un parell de punts: el primer, que Assajar és de covards arrenca el 2018 en plena forma; el segon, que ens hem fet fans d’Stéphane Laidet & Paco Bastida.

 

Assajar és de covards #EMOaèdc

Organitzat per la Companyia Casa Real.

Dramatúrgia: Helena López Díaz i Jesús Ulises Labay. Direcció: Marià Llop Brugada. Intèrprets: Virginia Blasco, Oskar Luko i Miguel Gomez Delgado. Música: Stéphane Laidet & Paco Bastida. Fotografia: Leila Cherifi Caballé. Disseny: Aaron Sanchez. Staff: Blanca Garcia Lladó, Sara Sansuan Espinet, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Raquel Loscos López i Laura Vila Kremer.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 08/01/2017.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada